El meu trastorn ja és història. Tenia depressió i ansietat des de feia 23 anys. Passava temporades sense depressió i amb ansietat controlada per la medicació, però com que no podia dir el que tenia perquè era tabú, a vegades creia que no tenia res i a vegades no ho tenia clar.
Els psiquiatres em deien que amb medicació i fent teràpia podia portar una vida “normal” però no ho vaig aconseguir mai. Fins fa uns cinc anys, quan vaig tornar a començar teràpia amb un nou psicòleg i també el que feia el número cinc. El primer dia em va dir que estava molt fràgil i sensible, i al poc temps, que la meva consciència era baixa. Vam treballar durant tres anys, al mateix temps jo m’interessava pel creixement personal.
La meva sensibilitat i fragilitat és de naixement? Crec que hi ha una petita part genètica, però la part més important ve de l’entorn i l’educació rebuda. Ara es parla de Persones amb Alta Sensibilitat (PAS), i està bé, perquè és una característica més, d’allò que fa que tothom per naturalesa siguem diferents.
Si penso en la diferència hauria de parlar de l’estigma. La meva experiència em ve de lluny. Va començar a l’institut i ha seguit en el terreny personal i al món laboral.
La meva opinió sobre les persones que no accepten la diferència, per tant, les que discriminen, abusen i descarreguen les seves frustracions amb els que saben que no és poden defensar, és que, tenint un trastorn mental creuen que no han d’anar al psiquiatre. Crec que la base d’aquests problemes de la nostra societat és l’educació, que hauria de ser diferent.
M’ha agradat posar de títol: “Una segona oportunitat i una altra vida,!” perquè tothom té dret a tenir una segona oportunitat, o més, oi? Però no sé, si hi seré a temps perquè no depèn només de mi, també depèn del meu entorn. Malgrat la incertesa, estic contenta i orgullosa per tot el que he aconseguit.
Cristina Martínez
