Recordo, des que tinc consciència de mi mateix, quelcom més que detalls. No vaig anar a cap Llar d’Infants (antigues “guarderies”), i fins als 4 o 5 anys d’edat no vaig entrar al què llavors deien “Pàrvuls”, a l’escola entre els 4 i els 6 anys. Crec que vaig estar en aquella escola 2 anys.
Suficients per recordar com, en vàries ocasions, s’havien desallotjat tots els nens, mestres i personal per amenaces de bomba, via telefònica, a dins l’escola. Gent anònima que trucava a l’escola amenaçant que volarien l’edifici (cal entendre que no hi havia identificació de trucades, ni mòbils, ni internet). Això era a finals de la dècada dels 70 i principis dels 80 del segle passat. Llavors, se suposava que la guàrdia civil entrava a l’escola per buscar el paquet sospitós, o qualsevol indici d’explosiu. Va passar unes quantes vegades, ignoro quantes. Als nens ens enviaven a casa i tornàvem el dia següent, informats que era “una falsa alarma”. La teoria era: suposats terroristes bascos. El fet és que a vegades te n’anaves a casa, i miraves les notícies a la tele, cada dia per dinar, senties aquell llenguatge carregat de violència: “tret al clatell”, “cossos mutilats“, “detonant”, “revòlver”, “arsenal”, “zulo”, “segrest“, “pis franc”, “assassinat a sang freda”, “cotxe-bomba”, “goma-2”, “bomba lapa”, “ETA”, “Herri Batasuna”, “GAL”, “terroristes”, i una infinitat d’expressions, junt amb els vídeos, que mostraven la barbàrie a tota Espanya i a Euskadi. I, clar, com que els pares no et volen explicar res, i callen, però tu no ets ximple, associes un problema amb l’altre, tot i que no t’ho explicita ningú, ni tan sols les mestres de cole, ni els nens de classe.
T’ho has d’imaginar, fer un exercici d’introspecció a la teva curta edat, i dir: Bé, Dani, la mama (la Rosa) és filla d’un guàrdia civil, el que a tu et fa nét d’un guàrdia civil, i el teu pare (en Lluís) és Director de Producció d’una Fàbrica Tèxtil amb més de 100 empleats. I, aquests de la ETA maten guàrdies civils, assassinen polítics, i segresten empresaris. Automàticament, el teu petit cervell, que no ha madurat gaire, aprèn a fer una Regla de Tres: Si ETA mata o segresta a aquests i jo sóc un d’aquests, això és igual a que jo sóc: home mort o segrestat! Almenys quan arribi a créixer, si és que arribo a adult… amb la qual cosa se’t fica la por al cos, i et dius a tu mateix: Nano, ho tens magre!
Faig un incís per dir que pel maig de l’any 1991 (jo tenia 18 anys) ETA va fer un atemptat a la caserna de la guàrdia civil de Vic (capital de la meva comarca), matant a 10 persones, entre elles varis nens… fet que em va commocionar moltíssim, fins al punt de sentir-me assenyalat, i això derivaria en els brots psicòtics que vaig patir el 1993 i el 1995, que em varen valdre el diagnòstic d’esquizofrènia paranoide crònica. Tot té raons de ser.
I, així vaig créixer, entre les notícies sobre terrorisme del Telediario de TVE, i posteriorment el Telenotícies de TV3 (que va néixer el 1983), a la TV pública, quan només hi havia tres canals de TV (TVE1, TVE2 i TV3), que no va ser fins als mitjans dels 90, parlo del 1995 o 1996, quan van aparèixer les cadenes privades.
Quan vaig ser adolescent vaig decidir que no seria mai de la meva vida cap d’aquestes tres coses: ni guàrdia civil, ni polític, ni empresari. Ara, als 45 anys segueixo complint la promesa que em vaig fer i segueixo pensant que ho compliré. Hi ha molts altres oficis a la vida que bé valen la pena…
Però llavors la vida tenia altres coses interessants, i vaig aprendre molt a l’escola, vaig jugar amb els companys de classe, i els amics. Vaig jugar amb la meva mare, el meu pare i la meva germana. Vaig aprendre a llegir i escriure; i a dibuixar, pintar i fer manualitats, que és el que més m’agradava. Vaig fer puzles, jugar amb plastilina, intercanviar cromos de futbolistes amb els amics, vaig jugar a “bales” o “caniques”, vaig jugar al Monopoly, al Parxís, a l’amic invisible, al telèfon, a la cuit de l’amagada, a la xarranca, a futbol, a basquet, a ping-pong, a cartes, a dòmino, a escacs, a dames, i un llarg etcètera de jocs d’entreteniment amb amics del barri, companys d’escola, els pares, els avis, els oncles, les mestres, etc. Va ser una Infància AgreDolça: Agre per la violència que hi havia al país, de la qual no en podíem fer els ulls clucs, Dolça per tot allò que tenia de bo ser nen, jugar i passar-t’ho pipa!
Però clar, arriba un dia que tinc 9 o 10 anys (no recordo) i, jugant sol al carrer amb una pilota de futbol, que anava xutant a la tanca del garatge del veí, a la casa d’enfront de la dels meus pares… em remeto a aquesta història que explica aquest article meu. I, sóc víctima d’un abús sexual infantil, el qual em provoca tal desgavell emocional, que obviat pels pares, esdevé el trauma que fa que m’empassi les emocions negatives i les arrossegui durant anys i panys, en silenci, ocult degut al tabú sexual que hi havia a la meva família fins a les darreries de la meva tercera dècada de vida. I és quan caus de peus a la galleda, i te n’adones que està molt freda, i et fa sentir fatal, motiu pel qual has d’espavilar, però no pots, perquè no entens res i el teu cervell no entén els conceptes abstractes, perquè per edat no correspon. Això ve més tard. Els nens com el que vaig ser jo vam tenir zero educació sexual, més enllà de veure algun penis o vagina, molt esquemàtica en llibres de text, explicant les seves funcions reproductores, i potser fins als 13 o 14 anys. Lamentable, però és el que hi havia.
Però, per si no n’hi havia prou, més o menys a aquella edat: 10 o 11 anys, i fins els 14, a la sortida de col·legi, quan la meva mare ja no em venia a buscar i anava sol a casa pel mig del poble, venien a buscar-me dos nois, als que els atribueixo una edat lleugerament més gran que jo, potser 1, 2, o 3 anys més grans d’edat que jo, però que no ho sé. Aquests nens, sense mitjançar gaires paraules, m’agafaven pel clatell amb força, m’escopien a la cara i a sobre l’anorak, m’insultaven amb tota mena d’improperis, m’amenaçaven de fer-me noséquè si jo no feia nosécom i noséquan. Entre algunes de les coses que recordo, és que em demanaven recitar de memòria les Taules de Multiplicar. Mentre ho feia em seguien agafant pel clatell, em tiraven coces a les cames, em pegaven al cap, m’insultaven repetidament, i quan en tenien prou, m’empentaven al terra, em deixaven allà tirat, i arrencaven a córrer desapareixent per alguna cantonada. La cosa era progressiva: quan hi havia alguns nens o famílies pel voltant només m’agafaven pel coll, i els braços, dissimulant perquè no els veiessin, i quan aconseguien separar-me de la multitud que sortia de l’escola, en un carreró poc transitat, o fosc, o estret, allà em feien tota la resta. D’aquí ve que tingui traumes associats als números i al càlcul, per tant, discalcúlia. Recordo varis episodis, sense poder concretar més, fins als 14 anys. A aquella edat vaig patir el darrer episodi, i coincidia amb haver acabat el 8è d’EGB. Vaig aprovar la EGB amb un Suficient (un 5 pelat), fet que em va permetre accedir a l’Institut a fer 1r de BUP, a l’Institut públic del meu poble; mentre altres companys de classe havien passat amb Notable (7-8), anirien a fer BUP a l’Institut privat de Vic.
I fins aquí el meu article, espero que us hagi agradat.
Dani Ferrer
