Hola, sóc Mari Comas (Lunagua), María, de Nikosia. He col·laborat 13 anys amb ells i, fins i tot, vaig cantar amb la meva guitarra a Ràdio Contrabanda. :))
Fa temps que no escric sobre la causa. La veritat és que penso que no som una sola causa, que es diu salut mental. Nosaltres triem si viure des de la malaltia o des de la salut, tant la gent amb diagnòstic, com sense ell. Ja que estic boja i creo la meva realitat, crearé coses millors. Coses que transcendeixin el dolor que em causen les amargors de la vida, que no són poques. I tinc altres causes, com ser mare, artista, música o astròloga i tot (i escriptora, i terapeuta) que també ocupen el meu temps. Opino que no hem de limitar les nostres vides per haver estat “víctimes” d’un diagnòstic de salut mental.
No em ve de gust parlar del meu deliri. Ni tan sols del meu diagnòstic, ni de si estic estable o no. Em medico. No crec en la cronificació de l’estat d’“insalut”. Penso que hem de connectar-nos amb el veritable SENTIR de les nostres vides. Si ens toca dolor, navegar-lo amb gràcia, i mai perdre l’esperança que torni a sortir el sol. Perquè tot són cicles, i si ballem sota la pluja quan hi ha tempesta, quan surti el sol cantarem inclús amb més saviesa i salut. És millor fer-se amiga de la bogeria d’una mateixa, jo estimo la meva bogeria, és el meu seny en aquest món de bojos. Només cal cuidar-se i assumir els reptes de la vida amb la màxima saviesa i integritat possibles. Sense flagel·lar-nos per no ser com ens agradaria, però sembrant en la direcció de com somiem ser.
I jo em somio sana, feliç i, sobretot, en llibertat. Per més cadenes que m’hagi imposat la vida. Hem de despertar i ser honestos amb les nostres veritables creences i intuïcions. És el món que tracta d’aniquilar la diferència, estimem el que ens fa únics. Tot ÉS. I si SOM, si jo SÓC, tot flueix cap al meu benestar. Perquè si no li poso cadenes a la meva felicitat aquesta vindrà a mi, per més proves que passés o em quedin per passar. Perquè si ballo en el dolor, m’alegro en la joia 80 vegades més que qui s’ofega en un got d’aigua, i si com més profunda cala la tristesa, més alta pot arribar l’alegria (o això diuen), llavors com més abraci i estimi la meva bogeria més alta arribarà la meva saviesa.
Jo trio aprendre quan arriba el dolor, i aprenc a deixar anar el que impedeix el meu creixement i la meva realització.
