Primer, dir que jo mai he deixat la medicació i tot i això he recaigut per estrès. Jo sóc de l’opinió que l’ànima es protegeix, amb desdoblament de la realitat i sensibilitat extrema, per a ser més forta. És la resiliència de l’esperit. No cal obviar que jo mateix, com d’altres, m’he adonat que certa química actua rebaixant els símptomes. Però és decisió d’un la decisió de prendre fàrmacs. Crec també que la igualtat veritable és que la llibertat personal és el més bell que té l’ésser humà, i ningú té dret sobre la vida de ningú, quan no es fa mal a uns altres. Bé, siguem lliures i intel·ligents per a decidir si prenem una dosi mínima que aplaqui una mica els símptomes i mai parlar uns per d’altres. La diversitat de les sensibilitats és la riquesa i no es pot ser estendard del camí de ningú.
L’ànima flueix i no està malalta, només vol ser més forta i més resilient pel que vingui. Medicació sí o no, llibertat de decisió sense imposició doncs.
Una manera de fer passos en llibertat és aquesta que neix de la igualtat, és tenir les regnes per navegar. Només som lliures quan les nostres decisions són la millor de les sumes per a controlar la voràgine mental.
A tu, professional, t’he de dir que em tinguis en compte, que ens escoltis amb la calma i atenció que es mereix un igual. Només així farem el veritable camí de què és evolucionar. Només tenir en consideració la manera de sentir i d’encaixar la realitat dels altres. Això és acollir la diversitat dins el comú de la societat. Essent els medicaments una eina més perquè qui vulgui, i lliure ho desitgi, es nodreixi de la seva validesa, dins del bagatge i experiència.
Abraçades, companys, des de la meva posició de caminant i lliurepensador. Una ànima que somia amb la inclusió de tots els que brindem de vegades amb la desesperació.
Miguel Ángel Pérez
