Com ja vaig explicar en un article anterior, fa poc vaig conèixer un grup de persones que fan trobades a la zona on visc. Aquest grup es va formar l’estiu del 2018, per un parell de persones que volien fer sortides de tota mena, amb un perfil de persones de més de quaranta i tants anys, sense importar si eren parelles o persones sense parella. L’eix central és voler sortir i passar una estona agradable. El grup es comunicava a través de dos grups de Whatsapp, un on es podia parlar de tot allò que es vulgui i pujar tots els vídeos i gif que se’ns acudissin, en un dia podien haver-hi prop de tres-cents missatges. En l’altre només es podia posar la informació del lloc i horari d’una trobada. Com ja era a diversos grups de Whatsapp, vaig aprofitar i en una de la sortides vaig comentar que sortia del grup que tenia més moviment i em quedada on només s’hi pujava la informació.
A la primera trobada a la qual vaig assistir, va ser un diumenge d’agost a l’hora del vermut, vam coincidir sis persones. Va durar com una hora, em vaig sentir bé. A la segona que hi vaig assistir vam ser quatre persones, es va parlar una mica sobre què fèiem cadascun i jo vaig dir que era mestressa de casa i ens vam passar els diferents perfils de Facebook. En el meu perfil de Facebook faig públic i notori que sóc activista en primera persona en salut mental, per la qual cosa em vaig mantenir a l’expectativa. A la següent trobada, vam ser tres persones, una d’elles em va preguntar directament i em va comentar que li semblava molt interessant això que jo feia. De fet acostuma a compartir les meves publicacions de salut mental. A les següents trobades vaig anar coneixent altres persones i ens vam demanar amistat per Facebook. En una d’elles, una persona em va comentar que un familiar treballava en un centre de salut mental i em va preguntar si el coneixia, i em vaig adonar que sabia que treballava en salut mental, però no acabava de tenir clar en quina posició.
Un dissabte es va tornar a quedar a la tarda amb la idea d’anar després a sopar. La setmana anterior havia gravat un vídeo d’un minut difonent que feia una xerrada sobre l’estigma en salut mental, on a més em presentava com a activista amb experiència pròpia en salut mental, vídeo que jo mateixa vaig penjar en una pàgina de Facebook de la meva ciutat, pàgina on sé que també estan diverses de les persones amb les quals vaig coincidir aquell dissabte, alguna li va donar un m’agrada al vídeo. Estava clar que ho havien vist. Perquè la veritat és que va ser una tarda agradable, vam estar en un bar xerrant de múltiples temes trivials, entre ells va sortir el tema del que fèiem i aquí sí que ja vaig dir que feia voluntariat en salut mental encara que sense especificar des de quina posició. Després ens vam anar a sopar, on també em vaig sentir bé.
Va arribar el mes d’octubre. Ja havia passat el dia Mundial de la Salut Mental i havia publicat en el meu perfil on havia participat. Vaig assistir a una altra quedada, es va quedar en un bar i es va aprofitar per a celebrar el sant d’una de les persones del grup. Assistim unes quinze persones. Anava amb una mica de por a sentir-me exposada públicament. La tarda va transcórrer de forma agradable, hi havia cares noves, ningú va preguntar, em vaig divertir. Quan anàvem sortint del bar, a una de les persones del grup li va donar un atac d’ansietat, no la van deixar apart i un parell de persones la van acompanyar a la porta de la seva casa, és el que té de bo quedar en la zona on vius. Aquest fet em va fer replantejar-me les meves pors, estava tan centrada en la meva por al rebuig que no vaig mirar a les persones que estaven al meu voltant. Totes elles amb les seves pròpies històries i possiblement amb unes pors semblants als meus.
L’aprenentatge, estava tan centrada en les meves pròpies pors, en els meus propis prejudicis, que vaig donar per fet que seria jutjada i assenyalada. Que equivocada estava, tan centrada en mi mateixa que no podia mirar l’altre! Alguna cosa em diu que els acabaré explicant alguna de les meves “batalletes” mentre ens prenem unes cerveses i fem uns riures.
Rosa García
