Ahir, a un quart de 10 del matí, va sortir la sentència dels presos polítics (Sánchez, Cuixart, Junqueras, Forn, Bassa, Romeva, Turull, Rull i Forcadell). I hi ha qui diu que no té res a veure amb la salut mental. Disculpeu, però hi té a veure i molt. Gran part de la societat catalana, tipa que l’Estat espanyol decidís per Catalunya, va considerar que volia la independència, no viure subjugada a un altre estat. Una bona part de les persones amb diagnòstic de trastorn mental, tipa que la societat decideixi per nosaltres, considerem que volem ser autònomes, no viure sota la tutela legal, o de fet, de la societat. Aquest símil s’entendrà millor si vaig al detall.
No vull que ningú decideixi com m’he de gastar els diners pel fet de tenir un diagnòstic, ni de quina part puc disposar-ne i de quina no. Això mateix passa entre Catalunya i Espanya.
Jo no accepto que em diguin si puc dur una vida autònoma o no, és la meva vida i sóc jo qui decideixo. També és decisió de la societat catalana si vol ser independent o no.
Tinc dret a expressar-me i a queixar-me si considero que una situació no és justa, no importa si em donen permís o no. La societat catalana té dret a expressar-se, queixar-se o manifestar-se si ho considera. Els presos polítics només van permetre i crear les eines perquè això succeís. No és una qüestió de política, sinó de drets.
Si jo no segueixo allò que la societat espera de mi, sense haver comès cap delicte em poden privar de llibertat al servei d’aguts de psiquiatria o en un centre de mitja o llarga durada. Els representants polítics triats per la societat catalana pel seu programa independentista són privats de llibertat (i condemnats entre tots a gairebé 100 anys de presó) perquè no fan allò que l’Estat espanyol espera que facin, sense haver trencat la legalitat espanyola. El dret a autodeterminació europeu forma part del corpus legal espanyol perquè es va acceptar amb la Carta de les Nacions Unides i el Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics, com a llei superior preval sobre la santíssima Constitució espanyola i la “indissoluble unitat” que hauria volgut Franco; com la Convenció sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat de l’ONU passa per sobre del que digui la llai espanyola o l’hospital de torn.
Jo no puc fer fora o negar-li el seu poder sobre mi al polític de Madrid, com no li puc impedir a la societat que digui que no puc viure la vida que jo decideixo tenir. Però puc incidir en el meu entorn més proper amb més facilitat, de la mateixa manera que tinc més possibilitats amb el polític a Catalunya que a Madrid. Per què? Perquè el tinc més a prop i puc insistir-hi més (tocar-li els nassos, vaja) fins que em faci cas, així de simple. Això no impedeix que provi també d’incidir-hi a un nivell més ampli.
Hi ha qui dirà que és la pobresa, la salut, la feina, les necessitats de les persones en definitiva que importen, i que la política és un tema secundari. És tan greu, insolidari i curt de mirada com dir que cadascú se’n vagi al seu país d’origen perquè primer hem de viure com cal els que hem nascut aquí. Tot és important. Si volem que es respectin els nostres drets, hem de respectar els drets dels altres. El 155 ha afectat, i molt, les entitats i les persones d’aquest país, i d’això no se’n parla, se’n culpa a la part de la societat catalana que desitja la independència. Si acceptem la retallada de drets de la societat catalana, estem negant el dret a la nostra pròpia autonomia com a persones psiquiatritzades. Tots tenim drets, i no podem lluitar pels nostres deixant de banda els de ningú. No hi ha persones de primera i de segona, i punt.
Treballem per canviar moltes qüestions relacionades amb els nostres drets en salut mental. Hi ha qui no ens donarà suport, quan voldríem que ens el donessin, però tothom és lliure de fer-ho o no. Tan sols demanem que no ens impedeixin l’exercici dels nostres drets. Opinem A, B o Z sobre la situació política a Catalunya, què tal si mirem de no impedir-li els drets a la societat catalana que vol la independència? Perquè a mi no m’agrada gens que m’impedeixin exercir els meus drets com a persona psiquiatritzada o que vingui algú i em tanqui en un centre hospitalari sense tenir en compte la meva opinió…
Martina Vergés
