“Primer van venir a buscar els comunistes i no vaig dir res perquè jo no era comunista.
Després van venir pels jueus i no vaig dir res perquè jo no era jueu.
Després van venir pels sindicalistes i no vaig dir res perquè jo no era sindicalista.
Després van venir pels catòlics i no vaig dir res perquè jo era protestant.
Després van venir per mi però, aleshores, ja no quedava ningú que digués res“
Martin Niemöller
Pots ser independentista o unionista, catalanista o espanyolista, pots fins i tot ser contrari a les fronteres i banderes (encara que en la pràctica segueixin existint), i en totes aquestes opcions, pots compartir idees o respectar les diferències i entendre que els conflictes polítics es resolen per la via política. Després, és clar, també pots ser Franquista.
A Espanya es parla de “franquisme sociològic” per no dir, simplement, Franquisme (o feixisme). Perquè, per a què una època torni, primer s’hauria d’haver marxat, però aquí la continuïtat ha estat absoluta. Aquí es va anomenar Transició a un simple canvi de rètol de les institucions, que han continuat amb les seves mateixes estructures i fins i tot amb les mateixes persones i famílies en el seu si. El Tribunal de Orden Público ha passat a anomenar-se Audiencia Nacional, i 7 ministres de Franco van fundar el partit que el 2017 va iniciar la judicialització del conflicte per l’autodeterminació de Catalunya. I així portem 83 anys en aquest país sense que el poble pugui escollir el seu cap d’Estat.
Poble víctima, poble d’indefensió apresa, desempoderat i deprimit. Poble trepitjat i trepitjable. Poble silenciat i avergonyit, governat pels que segueixen trepitjant les cunetes dels seus morts. Poble forçat a l’oblit. I no obstant això, mai no han faltat les veus de denúncia, la resistència a una conciliació imposada amb morts.
L’estètica de la democràcia a nivell estatal va començar a esquerdar-se amb les primeres protestes massives del 15-M del 2011. Des de llavors, la nostra Democràcia Modèlica va començar a promulgar lleis per justificar novament la persecució judicial dels moviments socials, els partits o la societat civil que posés en qüestió el status quo i els seus privilegis.
En pocs anys, van aparèixer la Llei Mordassa (Ley Orgánica de Seguridad Ciudadana 4/2015), per penalitzar la protesta i la llibertat d’expressió; i la reforma de la llei antiterrorista (Ley Orgánica 2/2015 en materia de delitos de Terrorismo), que no ha servit per detenir cap cèl·lula Yihadista ni a ETA, que ja no existeix, però sí per processar twitteros, titellaires, rapers, vivienderas antidesnonaments i seguidors de Son Goku.
Hi haurà qui no recordin que en l’any 2012 qui aleshores era ministre de Justícia, Alberto Ruiz Gallardón, presentés un Avantprojecte de reforma del Codi Penal que pretenia tipificarnos a totes les persones diagnosticades d’un trastorn mental com Subjectes Perillosos. Una tipificació per la qual les persones diagnosticades deixaríem de ser iguals davant la llei, perdríem els nostres drets civils i constitucionals i quedaríem condemnades a la indefensió davant els poders de l’Estat. Se’ns podrien aplicar mesures de seguretat predelictuales, que s’aplicarien mentre durés la “perillositat” atribuïda al diagnòstic, o estaríem sota una condició de “llibertat vigilada” i tractament forçós, en cas de lliurar-nos del tancament perpetu.
I ara ens trobem amb gairebé 100 anys de presó per a líders polítics o de la societat civil per actuacions tan “perilloses” com promoure un referèndum simbòlic, permetre un debat a un parlament o pujar a un cotxe amb un megàfon. Condemna que és possible per un delicte, el de sedisió, que en les democràcies de veritat no existeix i que aquí s’ha interpretat d’una manera tan laxa que criminalitza moltes accions de simple protesta i manifestació, que és una greu retallada a les llibertats democràtiques fonamentals, i que servirà com a precedent per a més judicializaciones de conflictes polítics.
Així arribem a una sentència que confon Dolors Bassa amb Clara Ponsati, i que condemna a la primera per actuacions de la segona. Això és igual, perquè no s’han jutjat actes, sinó idees, així que a qualsevol que les comparteixi podria succeir-li el mateix. Tornem (seguim) en una fosca època de mesures de seguretat predelictuales, de Ley de vagos y maleantes aplicables a la dissidència.
Els mitjans t’expliquen les coses d’una en una, com si no tingueren entre si cap relació. Costa poc veure que Alsasua, Valtonyc i el “Procés” són només exemples d’un mateix sistema, que mai s’ha anat d’on ara es té por a tornar.
No sóc espanyol ni català, pel que no tinc un conflicte de banderes, però sóc boig, immigrant, ideològicament comunista i pobre, així que sóc conscient que un sistema jurídic polititzat em deixa en una situació d’indefensió, i que el feixisme que crida en mitjans de màxima audiència vindrà, com sempre ve, a per nosaltres. Qui avui no es posicionen, ploraran en el seu moment “la seva” injustícia quan la diana estigui marcada per la seva condició discriminada.
Hernán María Sampietro
