Porto gairebé trenta anys amb trastorn mental. Vaig debutar als tretze anys amb una depressió major. Pel camí em van diagnosticar d’un trastorn alimentari no especificat i l’últim diagnòstic va ser el trastorn bipolar. Des de sempre em van explicar que el meu cas podia ser genètic ja que a la meva família hi ha hagut casos de depressió, també em van dir que les causes dels meus problemes de salut mental eren biològiques (no segregació de suficient serotonina, desequilibris químics, etc.) i des sempre em van receptar psicofàrmacs com a únic tractament.
Un psiquiatre em va arribar a explicar de forma gràfica quan encara era una adolescent, que el meu cervell era com una amanida amb els seus ingredients i necessitava oli, doncs bé era com si el meu cervell no rebés el suficient oli. Així mateix m’ho van explicar.
Ningú va tenir en compte que vaig tenir una infància molt trista, que van haver persones que van abusar psicològicament de mi, que vaig sentir que no em va protegir, que em sentia sola davant el descobriment que m’agradaven les dones i la por que la meva família ho sabés i ser rebutjada.
Ha estat arran de posar-me en contacte amb altres persones que han passat per l’experiència del trastorn mental que he pogut intercanviar impressions i aprendre una altra perspectiva de veure les coses. Primer vaig aprendre el que és l’estigma, és a dir, aquestes idees preconcebudes i prejudicis que hi ha en l’imaginari social com que les persones amb trastorn mental són agressives, impredictibles, febles de caràcter, infantils, deficients intel·lectualment, poc fiables o responsables, incapaços per estudiar, treballar, etc. i vaig descobrir que tenia molt autoestigma (quan fas teves totes aquestes idees falses). Han calgut anys per desprendrem d’aquest últim. Acabar amb l’estigma social és molt més difícil.
La psiquiatria imperant, biologicista, explica els problemes de salut mental, els trastorns mentals com malalties biològiques, com malalties del cervell.
Això deixa en total indefensió a les persones que tenim trastorns mentals perquè si és així, no depèn per a res de la nostra voluntat, tenim el cervell malalt. En part ens “treu” culpa, no tenim la culpa de tenir el trastorn. Però té un parany i és que si no depèn de nosaltres, de la nostra força de voluntat, de la nostra intenció en qualsevol moment podem desestabilitzar-nos i que es desencadeni una crisi comportamental o d’impulsos per exemple agressivitat, que és la idea més estigmatitzant per a mi. Per tant la psiquiatria biologicista promou l’estigma.
Hi ha una altra manera de veure les coses. Tenim trastorns mentals perquè hem patit molt, per no saber gestionar tot aquest sofriment o no saber demanar ajuda a temps. A mi em sembla més assenyat pensar precisament que aquest patiment extrem és la causa dels trastorns mentals. La causa d’aquest sofriment pot venir de traumes o abusos infantils, de (males) condicions de vida, de relacions familiars disfuncionals, d’una societat injusta i malaltissa, etc. que es reflecteixen en uns o altres trastorns.
L’evidència científica no ha pogut demostrar fins a l’actualitat que realment hi hagi factors genètics i / o biològics que siguin la causa dels trastorns mentals. Per què llavors aquesta perspectiva biologicista és la imperant? Perquè hi ha molts interessos relacionats amb les farmacèutiques. Segons la teoria biologicista el remei són els psicofàrmacs. Les farmacèutiques no paren de treure nous fàrmacs, de publicitar-als psiquiatres, d’oferir-los congressos i formacions sobre aquests fàrmacs. És a dir els psiquiatres, moltes vegades, no són objectius a l’hora de receptar psicofàrmacs.
D’aquesta manera aquests psiquiatres surten guanyant amb aquests incentius i les farmacèutiques fan el seu agost i s’enriqueixen amb la nostra salut mental.
Nosaltres sortim guanyant en res. Està comprovat que els psicofàrmacs afavoreixen la cronicitat dels trastorns mentals i no s’ha pogut comprovar que facin l’efecte que haurien de fer, no milloren la nostra qualitat de vida. Ens seden, enmudeixen els nostres símptomes en tot cas però són simples “tiritas” per passar una crisi. Tenen efectes secundaris que es noten res més començar a prendre’ls. Però és que no són innocus, tenen conseqüències que poden ser greus com risc de dany hepàtic, augment de pes, de colesterol, sucre en sang i / o pèrdua del teixit cerebral.
Un altre problema és que quan has estat tants anys prenent psicofàrmacs i / o estas sobremedicada com és el meu cas. A dia d’avui prenc liti i un altre estabilitzador de l’ànim, dos antipsicòtics, un antidepressiu i un ansiolític. Deixar o baixar la medicació és una cosa que requereix de molta paciència i temps doncs aquests psicofàrmacs són altament addictius i l’efecte de retirada és un “mono” en tota regla. Cal baixar-molt poc a poc de forma progressiva o el més probable és que hi hagi una recaiguda. I tot i així jo he recaigut. Però no perdo l’esperança. Tinc la convicció que ho aconseguiré. I també tinc esperança en alguns psiquiatres, no tots són simples dispensadors de psicofàrmacs. El meu psiquiatre, des de fa uns set anys, m’està ajudant a baixar la medicació i em parlar més enllà dels símptomes, els psicofàrmacs, més enllà del paternalisme, li agrada escoltar com m’involucro en l’activisme en salut mental.
És molt important per a mi la certesa de que la psiquiatria biologicista no es la única explicació i sé que no sóc la única. Moltes persones psiquiatritzades cerquem altres respostes i altres formes de pal·liar el nostre sofriment, com pot ser l’activisme en salut mental, els GAM (grups d’ajuda mútua) o la teràpia psicològica que creiem més adient, per exemple. A mi no em serveix com explicació als meus problemes de salut mental que es deguin a problemes biològics o hereditaris. Sé que he viscut una sèrie d’experiències que han influït negativament en la meva forma de veure la vida, de percebre’m a mi mateixa, els meus afectes i relacions, i que aquestes “drogues” psiquiàtriques poden haver estat útils de forma puntual en alguna crisi; però també sé que la resposta està en un treball més proactiu i psicosocial, que tracti els problemes de fons.
Mònica Civill Quintana
