Ara, ja per fi, tot es posa a lloc, però cal disciplina de pensament, cal tenacitat i tossuderia per tal de no decaure en les teves pròpies fal·làcies internes que, barrejades amb el Trastorn Mental Sever, et poden confondre.
La meva primera recaiguda, ara ja al 2003, m’ha fet fer un recorregut melangiós pel tren de la vida finita que tots tenim i m’ha alterat l’enteniment, la raó i la sensibilitat. Ara ja fa dos anys que en parlar de qualsevol cosa em poso a plorar, m’emociono com mai m’havia emocionat abans. Serà que l’etiqueta que m’han posat ara, trastorn esquizoafectiu, parla justament d’aquesta emocionalitat que perdura dins meu sense que ho pugui pal·liar?
Ara em concentro en el present col·lectiu, el meu i dels altres, vull pensar el Trastorn Mental en positiu i acceptar-lo, però costa moltíssim. Sempre se’m passa pel cap una alteració cromosòmica que tinc, la trisomia de l’X, que també és part de tot plegat i, també, dir-vos que n’estic segura, que d’haver tingut una infància dolenta, infeliç i molt dolorosa, hagi estat la causa ambiental del meu trastorn mental.
Hi ha dos opcions: o caure en un pou negre i fosc (la depressió) o bé que t’endinsis en les eufòries, i jo, en cap de les dues m’ho passo teta. Pateixo, pateixo i no paro de patir. Per què jo? Em pregunto. Per què no algú altre? Jo parlo d’eufòria callada, ai las si jo pogués emetre-us el meu poema sobre l’Eufòria Callada.
Després venen els metges que, en general, no estan atents, almenys en el meu cas, que he estat resseguint el fil de la meva vida per més de 30 anys, ja són molt anys. Els psiquiatres no t’entenen, no raonen, no pensen i diagnostiquen el que mudament ignoren i t’empastillen tant! Que vas com un embriagat-da per la vida, que per nosaltres és com una muntanya russa.
He decidit donar l’esquena al fang de la degradació dels psicòlegs, que més que ajudar-te, a mi, em fan perdre els nervis, la paciència. Molta teoria i poca pràctica, si més no, hauria d’haver un equilibri entre totes dues matèries o actituds.
La Filosofia em salva de tanta tonteria, la lògica em porta a bon port i no permet que les infermeres i els psiquiatres, en conjunt, em prenguin el pèl. I, a més, no vull més danys cognitius ni més danys fisiològics per culpa dels medicaments: hipotiroïdisme, obesitat mòrbida, diabetis mellitus (controlada), ara un xic d’insuficiència renal per causa del liti… i, em pregunto: Què més vindrà? Perquè jo ja he entrat set vegades al quiròfan. I prenc 17 pastilles més l’injectable: Prou!
Sònia Salcedo
