Què escriuen els altres? Què diuen els altres? Què senten els altres? Sempre sembla com que haguem d’esperar que algú més ens doni la raó per no ser els únics a qui ens passa el que ens passa. Però és curiós, perquè quan deixem de tenir por de parlar, llavors sempre hi ha algú que t’explica una cosa… diferent. Com quan li vaig explicar a Veronika que fins que no vaig donar un nom als abusos tenia aquells malsons recurrents en què estava immòbil sobre el llit i una ombra s’acostava des de darrere, i llavors jo sentia tal terror que m’acabava despertant, però encara dins del somni, de manera que al cap d’una estona l’ombra tornava, jo tornava a despertar dins del somni, i així durant nits senceres, i llavors la Veronika em va explicar que ella de tant en tant, sense venir a compte, es desmaiava, i que durant molt de temps no va entendre què li passava, fins que va decidir parlar sobre els abusos en una pàgina web que es diu: No Callarem (pàgina en txec).
I també li vaig explicar a la Vendula com durant anys sortia al carrer i caminava durant hores i no descansava fins que trobava algun home gran que em mirés amb aquella mirada vidriosa i llavors el seguia fins on calia. Podia passar-me hores caminant. Tenia dotze anys, llavors, i ja feia quatre que em cridaven maricón al col·legi i jo volia córrer més que els insults. I la Vendula em va explicar que tenia una amiga de sobte el cap li feia un clic i aleshores sortia de casa i havia d’anar a algun bar a trobar-se amb algun desconegut que se la follés, i després se’n penedia, fins que hi tornava, i llavors se’n penedia, fins que hi tornava.
El que tenen en comú Veronika i l’amiga de Vendula, a banda de que van ser abusades de petites, és que viuen a dos-mil kilòmetres de Barcelona. Són txeques. Sí, sí, txeques de Txèquia. Perquè resulta, oh sorpresa, que els abusos passen a tot arreu, i que a tot arreu els abusos tenen conseqüències, especialment el fet que no li pots dir a ningú, que et penses que estàs boig, que no coneixes ningú a qui li passi. Fins que comences a parlar-ne, li perds la por i descobreixes que passa exactament el mateix però una mica diferent a dos mil kilòmetres de casa teva. No li pots oferir gaire ni a Veronika ni a Vendula: ens ho hem de manegar tot sols. L’únic que els pots oferir és escoltar-les una estona i obrir-te tu mateix tot el que puguis. Perquè obris la part que obris, sempre hi ha algú que s’hi pot sentir identificat. L’únic que ens queda és creure en nosaltres mateixos, creure-hi amb totes les nostres forces. Ser el nostre propi referent, la nostra font màxima d’identificació. Perquè sí, i punt.
Què escriuen els altres? Què diuen els altres? Què senten els altres? Jo lluito cada dia contra aquell monstre. I a estones estic tranquil, estic content, a estones fins i tot soc reconegut per la meva feina, em fan entrevistes i tot, i ja sento que tot ha valgut la pena, però després com de sobte venen aquelles coses que no puc controlar i que com més intento controlar menys me’n surto. Quan em mossego les ungles fins que em sagnen, quan m’arrenco la pell del cap durant hores, quan bec alcohol per omplir el buit però em passo una mica massa, quan em nego a ficar-me al llit perquè tinc por de passar por. Quan m’emprenyo amb l’univers perquè no em posa les coses més fàcils. Però, què hi farem? Ès la meva vida, i si sóc sincer, no està tan malament. Si soc sincer, la majoria de la gent que conec o la que em trobo al carrer és infinitament amable. La senyora Spendliková que em va preparar una sopa de patates i ceps, perquè li venia de gust i havia trobat els ceps als camins de Bukovina. La meva veïna de setanta i pico d’anys, del primer pis, quan me la trobo em somriu i em diu bon dia i que és un goig de veure i no puc evitar que va viure tota la seva joventut en una dictadura. Ahir la Veronika em va acompanyar fins l’autobús, vaig seure vora un jove i quan vam arribar a la destinació final em va dir, sense venir a compte: “ha estat un plaer conèixer-te“. Surto al balcó i veig un paisatge de cases i arbres i finestres i cel preciós. De què em queixo? La vida és així, una de freda i una de calenta. Només puc dir això: la majoria de gent no ens faria mai mal. Mai. Al contrari.
Kepa Uharte
