El trastorn mental no em va arribar en el pitjor moment ni en un moment especialment delicat a la meva vida. Tenia gairebé 25 anys, havia estudiat una carrera, treballava. Em trobava en una situació similar a la dels meus amics. No em podia queixar amb un contracte de feina i mai havia gaudit d’una parella. Unes nits que vaig dormir ben poc i l’atracció pel món dels xats em van empenyer cap el nostre conegut món de les pastilles. A posteriori penso que vaig notar una certa pujada d’estrés els dies previs i no vaig aturar del tot les estones d’eufòria i susceptibilitat.
La reacció d’alarma del meu entorn va ser lògica. La decisió d’un metge de medicar-me ja no es pot canviar. Això va passar fa 19 anys i mantinc des de fa temps una medicació baixa i poc propensa als canvis, si no travesso una altra fase d’hipomania.
I què puc aportar en aquest article? Que vaig continuar a la mateixa oficina i amb els mateixos amics i justament aleshores la meva vida sentimental va encetar-se. A la feina, primer vaig sentir una moderada vergonya per ignorar que coneixien de la meva baixa mèdica. No vaig parlar amb ningú per no tenir encara prou confiança. Això va ser una constant durant més d’una dècada, aquí o en altres ambients. Si em tancava jo mateix, com podia atrevir-me a dir que feia uns minutets tard un mes que vaig anar a veure la meva mare ingressada a l’hospital del Fórum? Compartim diagnòstic i pensava aleshores que l’ocultació era l’única solució quan m’estava jugant les garrofes.
Vaig ser capaç de treballar més hores, conéixer gent agradable però el tema ‘trastorn’ no deixava de ser un tabú. Curiosament, en marxar a viure a Colòmbia dos anys em vaig inspirar i vaig escriure un text amb experiències pròpies sobre el trastorn bipolar, mig maquillades. Al taller d’escriptura alguns companys van saber que era un escrit molt autobiogràfic i no va passar res. A la feina, també alguns companys van saber el que m’havia succeit i alguns van llegir el meu text, que va aparèixer dins un llibre de múltiples autors, semblant al que fa poc es va publicar a Barcelona amb el nom “Estigma”.
No vaig patir una recaiguda forta fins l’any 2017. Jo anava a treballar cada dia i la meva salut mental mai era un impediment. Només ocultava les meves visites a la psiquiatra però hi anava en horari no laboral.
Abans de Colòmbia recordo el cas d’un noi amb una certa fama d’estrany. Era un noi seriós, anava una mica a la seva i algun cop havia estat objecte de burla o algú l’empenyia a cantar les cançons del seu grup favorit. Un dia sembla que va tenir una mena de crisi i estava nerviós i alterat. Penso que quan un no se sent prou segur també pot mostrar-se tímid i no apropar-se gaire si es veu davant un cas semblant. Fins i tot, pot seguir les bromes generals. No saps si pots ajudar o aportar a l’altre. Potser per internet i en l’anonimat sí t’atreveixes més a parlar de tu o a ajudar.
Ja a l’any 2015, amb un grau de discapacitat, vaig saber què era un centre de feina protegit i han estat quatre anys bastant plàcids. Els companys amb una problemàtica de salut mental hem estat en general prou fins i gairebé mai la nostra situació emocional ens ha jugat una mala passada. Un company porta quatre anys amb mi i mai havia treballat a una empresa tant de temps. Altres han viscut fases de tensió en la seva vida però continuen amb ganes de treballar. Les persones que conec amb una discapacitat física en ocasions arrosseguen més problemes per poder venir a la feina. El cos els dóna motius de preocupació i necessiten una pausa.
Al 2014 vaig iniciar-me en l’activisme i he anat obrint-me més a la gent, he fet saber a les xarxes el que feia o directament a la gent amb qui anava coincidint. De parlar de la salut mental sense esbombar-ho a no veure inconvenient en oferir el meu testimoni. I és normal comprovar que hi ha molta gent amb històries pròpies o properes per compartir. El teu amor propi creix a mida que et sents útil, la vergonya desapareix i no penses que hagis d’estar amagant-te en grups d’amics nous o davant de gent que et coneix de la feina o dels estudis. A les xarxes es tapen unes quantes misèries i t’adones que hi ha gent sense diagnòstic que pot estar patint igual o més.
David García
