Quan la mediocritat, la ignorància i el sensacionalisme es barregen amb un gran altaveu donen lloc a productes paradigmàtics, gairebé pedagògics, sobre què és la discriminació per motius de salut mental als mitjans de comunicació. El programa Ara i Aquí que ha realitzat La 1 de TVE el proppassat divendres, malbaratant recursos públics, ha quedat a la memòria dels qui han tingut el disgust de veure’l com un model d’estigmatització i vulneració de drets, un exemple de discurs d’odi contra un col·lectiu vulnerable. L’anàlisi del programa donaria per a una tesi doctoral. Per qüestions d’espai, ens centrarem aquí en 6 qüestions:
- El diagnòstic com a nom propi i la patologia com essència
Discursivament, per la forma i el contingut, la televisió pública espanyola per a Catalunya ha decidit explicar a la població que les persones amb un diagnòstic psiquiàtric som un tipus d’ésser qualitativament diferent, una categoria única, diferenciada del “nosaltres” de la normalitat. Des d’abans de fer-se el programa, la cunya publicitària que emetien deia: “Aquest divendres parlarem amb Malalts Mentals”. Les entrevistes de carrer que obren el programa parlen sempre de “Ells, els malalts mentals són (o no són…)”. És a dir, les expressions i els verbs utilitzats són d’essència: “El seu fill és esquizofrènic”. Como ja vam explicar a un altre article, les generalitzacions categorials i l’ús del verb “ser” són discriminatoris. Cap persona és una malaltia ni ningú pot ser definit per una única condició.
Abans de començar a gravar ens van demanar a les persones convidades: “Digues el teu nom i el teu diagnòstic”, com si l’etiqueta fos allò que defineix la nostra identitat. En negar-me a presentar-me així, m’ho retreuen desprès al programa (minut 1:33:50), tergiversant les paraules amb un argument segons el qual si no et defineixes a tu mateix des del diagnòstic, és perquè consideres que és un tabú.
- El prejudici d’Irrecuperabilitat
En presentar-se el diagnòstic com una essència que ens defineix, la “malaltia” es descriu com a irreversible i les persones diagnosticades com a irrecuperables. Així, d’acord amb la “veu autoritzada” del psiquiatra convidat, hi hauria “Trastorns lleus, reversibles” (7:35) i altres de més greus, que no són pas reversibles. Es posa com a exemple les persones amb trastorns de personalitat.
En posar en qüestió el prejudici d’irrecuperabilitat, la resposta va ser: “Jo ho he dit (que són irrecuperables) i insisteixo” (1:35:11). Allò més greu és que aquesta afirmació, contrària a l’evidència i al que ens diu l’OMS, l’expressa la “veu autoritzada” del programa, el psiquiatra que parla des del centre de l’estrat.
- La confusió amb la psicopatia i les malalties neurològiques
En diversos moments del programa es barregen els problemes de salut mental amb la psicopatia i amb les malalties neurològiques, que serien totes varietats d’un mateix tipus de problema: tenir un cervell defectuós. Se suposa que tot això succeeix quan “una persona pateix un desequilibri neuroquímic” (6:43), perquè “entenem la ment com el resultat de tots els processos cerebrals, biològics” (7:08).
Amb aquesta confusió, s’explica al públic que “les més greus serien les demències i els trastorns psicòtics” (8:06), i que són “enfermedades totalment conocidas como el Alzheimer” (9:46).
A més, en no funcionar el cervell correctament, qui tenen determinats diagnòstics “no són conscients o no assumeixen el dolor que generen als altres” (01:03:01).
- L’associació amb la perillositat i la violència
En consonància amb la confusió amb la psicopatia, al llarg de les dues hores d’emissió es va reforçant el prejudici més habitual que els mitjans de comunicació construeixen en torn a qui portem un diagnòstic: els “malalts mentals greus” tenim una inclinació natural a la violència. En aquest sentit, al primer minut de programa ja se’ns diu que hi ha “tipus de trastorns mentals que sí que fan més por” (1:01). O una mare que afirma del seu fill que, per causa del trastorn, “hi ha violència. No només el malalt pateix, sinó també la família” (57:02). Potser per això, una altra entrevistada al carrer aclareix que “A mí no me molestan mientras que no se metan con mi persona o no se pongan agresivos” (1:08).
I, per si no ens quedava clara aquesta associació que es fa dins del programa, tot just la pel·lícula que va emetre abans La 1 de TVE va ser: “En la mente de un asesino”, on el “monstre” es presenta com tenint un trastorn mental, una criatura d’aquestes que no empatitzen amb el dolor que generen.
- La defensa de la vulneració dels DDHH
Com hem vist, segons la televisió pública espanyola, som un tipus d’ésser diferent, amb una “malaltia” que és l’expressió d’un cervell defectuós, que un cop apareixen certes patologies són irreversibles, que això ens inclina a l’agressivitat i la violència, i que alguns tipus de trastorns ens converteixen en monstres sense sentiments. Tota aquesta argumentació prèvia porta a una conclusió: hem de protegir la societat (i a nosaltres mateixos) d’aquesta monstruositat, fins i tot si això suposa la vulneració dels DDHH. Vulneració que es justifica, precisament, amb tota aquesta representació que fa pensar-nos com menys humans que la resta de la població.
Per això, tot i que vulnera els drets recollits a la Convenció sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat, per als “malalts mentals greus” es justificaria la Contenció Mecànica, la Incapacitació Legal, la Medicació Forçosa, els Ingressos Involuntaris, etc.
A les “veus autoritzades” del programa sembla que no els importa o són ignorants del fet que en altres països o territoris d’Europa la Contenció Mecànica ha desaparegut. Segons les seves paraules és inevitable aplicar-la perquè: “Els modus d’intervenció que tots coneixem, la paraula, escolta’m tranquil·litza’t, no serveixen de res […] tot això quan una persona amb una malaltia greu està agitada, i el primer que has de pensar és en protegir aquella persona de sí mateixa” (37:12) o perquè “Quan un pacient està agitat és una situació molt bèstia, pel pacient naturalment, però també per al personal sanitari que l’ha d’atendre” (43:41).
La ignorància d’aquestes “veus autoritzades” també arriba al desconeixement del marc legal internacional que ha ratificat Espanya o al procés legislatiu actual per adequar les nostres normes a aquest marc. Per això, creuen que la substitució de la capacitat jurídica és quelcom que està jurídicament justificat i que, de fet, el gran problema sigui que no totes estiguem legalment incapacitades: “Contra el que nosaltres xoquem moltes vegades és la voluntarietat” (59:34).
En aquest marc argumental, el millor seria que totes les persones diagnosticades d’un trastorn mental sever estiguéssim sota la tutela d’un altre, perquè puguin tancar-nos sempre que l’altre vulgui: “Quan volíem passar per a sobre de la seva voluntat, quan volíem que l’ingressessin, en un moment que nosaltres pensàvem que podia ser complicat, a partir dels 18 anys no va servir de res perquè se li continuava respectant la seva voluntat, així que no entrava si ell no volia.” (58:57). Els manicomis i les presons semblen ser el millor lloc per a nosaltres: “La presó és on ha estat millor, perquè està tancat, està contingut. El meu nano a presó no consumeix, es pren la medicació, cosa que a casa o si està sol no se la pren, fa horaris, i no té que posar-se ell els límits” (58:31).
- L’ús de les imatges per a enfortir prejudicis
Per últim, com la televisió és un mitjà audiovisual, no voldria acabar sense fer esment al tipus d’imatges que la producció va decidir triar per il·lustrar els arguments que anaven construint. Em quedaré amb dos exemples: la primera, la imatge del cervell que ha perdut peces del trencaclosques (1:17:28), com a metàfora del cervell danyat, irreversible i que afecta de manera contínua el nostre funcionament. Imatge no gaire llunyana a la idea que “hemos perdido un tornillo”.
La segona imatge, de la qual hi va haver diverses versions semblants, l’imatge a l’estil de la nena de la peli de por The Ring (1:31:39). Imatges fosques, truculentes, angoixants, que mouen emocions disfòriques, en ocasions properes a la monstruositat, algunes dignes de cartells de “pelis de por”.
El pitjor de tot això, és que Obertament va oferir a la producció el seu assessorament previ, que comptaven amb una Guia de Mitjans, de la que sembla que han tret un profit negatiu, fent exactament tot el que diu que no s’ha de fer.
Aquest programa, realitzat des d’una televisió pública, serà incorporat a l’Informe Alternatiu que les associacions en primera persona presentarem a la Comissió sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat de l’ONU.
Hernán Sampietro
