Durant la meva vida amb una etiqueta diagnòstica, etiqueta des del punt de vista de l’estigma associat (res a veure amb la consciència de malaltia ni amb el rol de malalt), m’he trobat que tothom té la necessitat de diagnosticar. Una necessitat que resulta molt perillosa i dolorosa.
Els primers diagnòstics que em vénen a la memòria són els que es produeixen als mitjans de comunicació. Hi ha un succés i davant la necessitat de trobar-li una explicació, es rebusca en família i coneguts per saber si aquella persona rep o rebia tractament psiquiàtric, violant la seva privacitat i perjudicant el col·lectiu de persones amb trastorn mental, que automàticament és associat amb falses idees com la perillositat, l’agressivitat i la impredictibilitat. Unes idees errònies i estigmatitzants que provoquen més dolor que els símptomes d’un diagnòstic. Per això es lluita contra aquests usos i pràctiques. És una qüestió que encara no ha entrat als llibres d’estil de molts mitjans de comunicació, com en el seu dia, i de manera incompleta encara avui, hi van entrar altres qüestions discriminatòries.
El problema ve també d’alguns “professionals” sanitaris, aviat entendreu les cometes, que en funció de quatre pinzellades es llencen a diagnosticar sense conèixer la persona, la seva vida diària i tot allò que va viure, amb una alegria i irresponsabilitat esfereïdores. Un bon professional, perquè n’hi ha de bons i de dolents, com a totes les professions, sap que no pot posar un diagnòstic amb només quatre dades, que cal parlar amb la persona i, fins i tot, que a mesura que se la va coneixent, aquell diagnòstic que se li havia atribuït pot ser erroni. Un bon professional sap que la conducta, els pensaments i les accions d’una persona van molt més enllà de l’etiqueta diagnòstica. Hi ha factors molt més importants, com ara la personalitat, l’autoestima, allò que va aprendre en el seu entorn més proper quan era infant, la seva fe o manca d’aquesta, les seves idees polítiques o apolítiques, els fets traumàtics viscuts, orientacions sexuals reprimides i un llarg etcètera. I en la majoria dels casos, jo inclús diria que en tots, no determina una conducta, perquè podem desaprendre conductes i pensaments en qualsevol moment de la nostra vida. Si no fos així, ni tan sols existiria la psicologia. Serà que algunes persones es pensen que no es pot re-aprendre?
La societat també ho fa. Deixes de ser una persona amb tota la seva complexitat per ser unes idees falses i preconcebudes, un diagnòstic (que tampoc saben què és) i una simptomatologia que no és tal. És en aquest punt que vius l’estigma a la teva vida diària, que la limita fins a punts insospitats. De vegades pot fer impossible desenvolupar-se com a persona i comences a perdre habilitats de tota mena perquè evites les relacions socials per no ser ferit més, perquè el dolor de l’estigma és pitjor que el del teu trastorn mental.
Però com a activistes no estem protegits ni tu ni jo d’aquesta necessitat inútil. Pretenem explicar, inconscientment, les accions, paraules i actituds entre nosaltres arribant, fins i tot, a suggerir nous diagnòstics o noves simptomatologies.
I deixem de viure com a persones. Callem allò que sentim. Vigilem com i quan ens queixem. Anem amb cura amb cada relació personal. Perquè fins i tot un altre activista pot decidir i escampar que allò que et passa és que tens un altre diagnòstic, un nou símptoma, que cal anar amb compte amb tu. I ens fem mal també entre nosaltres.
La propera vegada que t’entrin ganes de diagnosticar algú, atura’t a pensar. Què saps de la seva vida? Cada quant teniu una conversa realment personal, a soles? Coneixes la seva família i amics? Heu passat temps lliure junts fora de l’activisme? Saps què vol a la vida? Saps què somia? Saps què pensa? Potser aquells símptomes que veus, allò que et sorprèn, respon únicament al fet que no coneixes realment aquella persona. No diagnostiquis si no vols ser diagnosticat. Som persones. Tractem-nos com a tals. Deixem de fer-nos més mal, que la societat ja ens en fa massa.
