Diuen que per estimar als altres és necessari estimar-se a un mateix…
Diuen que el TOC és crònic, que em tinc que medicar de per vida…
Diuen que per aquest problema és necessari fer psicoteràpia cognitiu-conductual per controlar els símptomes del TOC.
I quan no aconsegueixes controlar els símptomes, poden fins i tot dir-te que és perquè no hi poses tot el teu esforç.
Quan una persona acudeix a un psicòleg o un metge psiquiatra en busca d’ajuda és perquè esta patint psicològicament. El professional procedeix a realitzar un diagnòstic clínic, que fàcilment queda en l’etiqueta d’un (o més d’un) trastorn mental.
En el meu cas per exemple, el TOC és el símptoma dels meus problemes reals. Jo vaig acudir perquè no podia suportar més no poder parar de pensar sobre un tema que em produïa un gran malestar. Evidentment que el TOC s’havia convertit en el meu problema, però en realitat, no era més que l’expressió visible del meu profund patiment.
El tractament que em van aplicar va consistir en minimitzar els símptomes que presentava a través de diferents tipus de medicació i d’una teràpia cognitiu conductual.
Però clar, els símptomes són com les branques d’un arbre, i les branques no són l’arbre, només són una petita part d’ell. Com estava el meu tronc?, què tenien les meves arrels?, quin era el meu adob?… Jo, sent una persona, què em va fer començar a presentar aquest tipus de simptomatologia?
El meu problema gran y principal va ser el no saber respectar-me o estimar-me a mi mateixa. Sabia “la teoria”, però al fer-ho era alguna cosa aliena a mi.
Des de ben petita vaig créixer amb la por dels esclats de colera que sembla que jo li produïa al meu pare. La seva gran mida, la seva cara de trets forts i envermellida per la ràbia m’aterrien. Els motius de les seves amenaces podien ser tals com que se’m caigués un got de llet en el terra, el tenir un atac de tos per la nit que m’impedís dormir… Era pitjor la por que sentia abans del cop que el que podia venir després.
També vaig créixer amb ràbia, ràbia cap a les seves reaccions injustes cap a mi, cap els seus enuigs desproporcionats. Però suposo que d’alguna manera jo era conscient que no podia afrontar-me a ell (jo petita i ell gran), motiu pel qual aquesta ràbia la vaig començar a dirigir cap a la meva persona, algunes vegades fent-me mal físicament. Aquestes situacions, que no van ser poques, acompanyades de les seves desvaloritzacions cap a mi o cap els meus desitjos o voluntats no em van permetre aprendre a respectar-me ni a cuidar de mi mateixa.
També és cert que vaig compartir alguns moments màgics amb ell, motiu pel qual al final sempre em sentia culpable de no estimar-me’l suficient.
Aviat vaig començar a evadir-me de la realitat. De petita vaig començar a llegir compulsivament. Em tancava a la meva habitació i llegia. D’adolescent vaig començar a sortir, alcohol, tabac i haixix. En aquestes edats començo a presentar símptomes que em torturen de tal manera que em fan desitjar morir.
Però el patiment sempre ha anat per dins. El castigar-me i maltractar-me a mi mateixa de diferents maneres, ha sigut el pa de cada dia de la meva vida.
Però això els professionals no ho contemplen. Només van tractar el meu TOC sense anar a l’arrel del patiment, al meu problema en majúscules.
Considero que el treball dels professionals és molt més complexa i que no han de cenyir-se exclusivament en aplacar el símptoma. Que més humilitat i humanitat són necessaris en el camp de la salut i que el respecte cap a la persona en la seva totalitat és el més important.
Jo segueixo intentant aprendre a cuidar millor de mi, mentre que dono tot als altres. El més bell i bonic surt genuïnament de mi, amor i respecte cap els meus.
Sí, pot un no estimar-se realment a si mateix, però sí saber estimar als altres.
Laia Oliva
