[metaslider id=”20693″]
Què significa aquest dia i tots els seus crits ja no silenciats?
Vaig veure en els ulls de la gent i vaig sentir els crits de la bogeria que ja no és un desordre, perquè som els qui alcem el xiscle de l’ordre i de voler els drets igual que qualsevol, que qualsevol ésser i ànima que navega per aquesta terra.
En la plaça del nom el qual estava en la placa gravat, el d’un poeta, se’m va ocórrer que aquest dia cremava la vida. Perquè abraçant als meus companys activistes em vaig adonar que no existiria allò meravellós de la filosofia, que en aquest dia estava present en uns bojos que es feien sentir amb la ràbia dels quals els lleven el seu dret de viure sense lligams, sense que els imposin el complex de pensar que ho fan malament, i que són un perill per a la societat.
En aquest dia plantem en la terra de Barcelona una flor on ràbia, rebuig i oblit són devastats pel perfum de l’estima. L’aroma de crits que salin de pètals de lluentors de diversitat i d’inclusió social, per tot el que està per arribar. Del canvi al fet que tots puguem de debò fer el camí sense que se’ns faci parar, calmar allò viscut i allò sofert. Que flueix com un huracà des d’aquí, des de nosaltres mateixos, des del que s’intenta aplacar. Aquest evolucionar de la vida que s’obre pas per dir molt més del que la majoria pot expressar.
Des que l’any passat començarà aquest dia per a alleujar-nos, per a dir tan alt que ens sentissin tots els que des d’aquí, des dels seus despatxos, ordenen contenir mecànicament la fúria desmesurada del caminar per aquesta senda. A vegades tan dura i soferta que crema, que crema dins en les entranyes. Des d’aquell dia, fa un any, que va començar a celebrar-se el Dia de l’Orgull Boig, ha estat un any aquest que ha passat. Des d’aquell moment que jo ho vaig donar tot. Hi ha hagut companys en aquest temps que han travessat tempestes on s’han copejat amb la veritat cruenta i despietada, que queda tant per fer, que queda tant per canviar tot el que està mal fet, tot el que se’ns ha de lliurar per dret.
I en aquest dia que vaig deixar la meva veu a la deriva en el mar de l’esperança, perquè algun dia arribi al port de l’enteniment. D’aquestes institucions, governs i metges que recepten fàrmacs per a curar el desconsol, amb ungüents sense sentit. Que a vegades són útils en petita mesura, però que se subministren per interessos ocults en desmesura. I fan mal i aplaquen l’emoció i el veritable sentiment de viure la vida.
En el passat Dia de l’Orgull Boig, on proclamem l’orgull bogeria, on no cal avergonyir-se per tenir la sensibilitat alterada. On jo vaig riure i cridar des de l’ànima com mai ho havia fet. Amb la ràbia de ser molt més que això, molt més que un boig.
Perquè tinc nom i cognoms, perquè visc i sagno com qualsevol altre.
Des del cor noble i furiós dels quals ens adonem… Dels que hem caminat a vegades en senderis enterbolits, per aquesta bogeria desdita de l’enteniment de la vida i la falta de tendresa.
En aquest Dia de l’Orgull que és Bogeria, en aquest dia vaig ser més que un ocell volant pel cel de la diversitat feta realitat, i d’un món que miro amb esperança. On la diversitat s’obri pas i acabi amb el desconsol i la desesperança. En aquesta jornada de reflexió i de fer pensar als que ens miraven en la manifestació. En aquest dia deixem les petjades en ballar amb la bogeria i treure-la de passeig. Sense témer que ens miraran, que ens assenyalaran amb el dit.
Doncs fins aquí el que vaig sentir i el que volia dir-vos companys. Fins a l’any que ve en una altra jornada de reflexió i crits pels drets que volem. Fins a l’any que ve amics activistes i lluitadors en aquesta sender. Que a vegades crema i a vegades se sent fred com el gel.
Una abraçada per a tots des del noble respecte d’un més que lluita pel que mereixem. Fins el 2020 en el Dia de l’Orgull Boig, que estarem en primera fila donant-ho tot. Serà el moment de tornar a sagnar la ràbia en crits, perquè es canviï el que no ens mereixem. Fins llavors guerrers de la diversitat i la veritat de tot allò formós i bell.
S’acomiada un orgullós, un boig més.
Miguel Ángel Pérez Salcedo
