Els problemes d’una persona amb trastorn mental comencen el primer dia que som diagnosticats amb una etiqueta psiquiàtrica.
L’altre dia em vaig anar a fer una colonoscòpia a Sant Joan de Déu, i la infermera, quan va tenir el meu historial davant, el primer que em va dir amb un to que em va semblar de sarcasme: “Esquizofrènic, oi?”. Hauria estat una bona estona parlant amb ella educadament, fent-li veure el què us vull transmetre a vosaltres, però quan tens una etiqueta d’aquest tipus, tens les de perdre, per un únic motiu, no tens cap tipus de credibilitat.
És per això que des d’aquí vull fer una crida als professionals i també, per què no, als familiars, sobre els diagnòstics psiquiàtrics. Hauríem de procurar entre tots que l’etiqueta que posem a una persona amb trastorn mental no sigui tan demolidora, ni que acompanyi de per vida a l’usuari. Hauríem de revisar el diagnòstic cada certs anys i procurar que aquestes nomenclatures de malalties no tinguin tant de ressò a tot nivell.
No podem anar demanant perdó per ser com som, ni anar explicant com ens sentim o com ens trobem a cada moment. Sóc un creient i un fervent defensor de que tots els trastorns mentals tenen marge de millora, des d’un estat depressiu a un TLP. I m’agradaria fer-vos arribar aquesta creença a vosaltres els professionals.
Jo sé que algun company de la professió, davant de persones amb seriosos problemes de salut mental, decideixen tirar la tovallola i donar-los per casos perduts, dient-los que han d’aprendre a viure amb això, que ho tindran per sempre, etc.
Vaig sentir a una psicòloga, a una xerrada TED, que deia: “hem de canviar el tractament pel tracte”, i vaig pensar quina gran veritat. Hi ha vegades que una abraçada és el més potent dels ansiolítics, i ja no dic una arenga, en pla, tu lluita que te’n pots sortir, que ja veuràs com tu pots, que ets molt intel·ligent i bona persona, etc.
És per això que us demano que no us rendiu mai, que ningú com vosaltres sap de lo que és capaç la ment, i que quan tingueu un usuari al qual no sapigueu com ajudar-lo, no el veieu com un cas sense solució, segur que buscant, buscant, hi ha una sortida.
A vegades cal tenir empatia per posar-se al lloc de l’usuari, sense jutjar-lo, intentar ser ell per un moment, què és lo que faria jo en aquesta situació?
No us heu d’escudar en la vostra bata blanca, heu de baixar del pedestal i arremangar-vos la camisa, en comptes de dir: “Tens un deliri, pren-te això i torna d’aquí dos mesos”; dir: “Explica’m el teu deliri, parla’m d’ell, agafat el teu temps, respira i comença a parlar, t’escolto”.
Hem de canviar, tant vosaltres com nosaltres, com els familiars que ens cuiden, però no es tracta de fer-ho avui per demà, sinò mica a mica, amb plena consciència de que lo que estem canviant és per millorar, no per anar enrere. I és per això que és tan important la tasca que es duu a terme en projectes com els Prospects, on la veu de les tres potes que conformen el tamboret de la Psiquiatria que volem es posen en comú, per sumar esforços i per millorar tots plegats la qualitat de vida de les persones que hem tingut al llarg de la nostra existència un problema de salut mental.
Diuen que el temps ho canvia tot. Això es lo que diu la gent, però jo crec que no és veritat. Fer coses canvia les coses, no fer res, deixa les coses exactament com estaven. I és per això que jo us encoratjo a fer coses, coses per millorar el món de la psicologia i la psiquiatria, sé que puc confiar en vosaltres, no em defraudeu.
Ànims i força.
Josep Franch Barba
