L’altre dia vaig escriure un twitt, en què explicava que els psicofàrmacs em van salvar la vida. Sí, ells van salvar “la meva vida física”, mentre que “la meva ànima” la van salvar els meus i la música. Per a mi aquest va ser un twitt valent, perquè observo una gran tendència en contra de la presa de psicofàrmacs dins de l’activisme en salut mental, del qual sento que formo part.
Em considero una dona d’aproximació llibertària, procuro viure la meva vida en allò que sento que puc, en base a aquesta forma de pensament.
La indústria farmacèutica, com tota empresa en el context capitalista, té un interès principal i evident, ho sabem. La seva finalitat és maximitzar beneficis i utilitza estratègies molt poc bondadoses per a això, a costa de nosaltres. Em disgusta de manera superlativa aquesta indústria i la seva falta d’escrúpols. No obstant això, necessito dels seus productes. Prenc psicofàrmacs des dels 21 anys, amb un període de 10 anys de discontinuïtat. Ara tinc gairebé 40 i porto des dels 32 amb tractament medicamentós. Mantinc una relació ambivalent amb la medicació que prenc. La necessito, però no la vull, em protegeix al mateix temps que em fastigueja amb els seus efectes secundaris/adversos, em permet sentir-me lliure i viva alhora que m’esclavitza. Ho podria relativitzar? No. La nostra relació és aquesta perquè la concebo d’aquesta manera. Amb tot, l’accepto com una companya en la meva vida. No em cau molt bé, però m’aporta equilibri en mi mateixa. Ens veiem les cares diàriament, al matí antidepressius i a la nit un antiepilèptic a dosis baixes. Així, durant anys i estic gairebé convençuda que molts anys més.
Quan vaig tornar a prendre medicació, als 32 anys, va ser en deixar de donar el pit a la meva filla. Com ja vaig explicar una vegada en l’article de “L’infern del meu TOC i el viure amb sentit” vaig decidir deixar d’alletar a la meva nena, quan ella tan sols tenia 11 mesos i en contra de la meva voluntat. No volia, però havia de fer-ho. Calia que comencés a prendre de nou medicació, ja que amb l’embaràs va aparèixer de nou i amb més força que mai el TOC (basat en pensaments obsessius amb un contingut que atacava el meu sentiment de dignitat com a persona). Aquest monstre que tenia al cap em va torturar de tal manera i sense treva, que vaig deixar de reconèixer-me, vaig deixar de viure, per només patir. Volia morir-me, però no podia fer-ho perquè la meva nena era el que més volia en aquesta vida. Vaig fer psicoteràpia dues vegades per setmana, fins i tot vaig tastar alguna pseudoteràpia per desesperació. No hi havia sortida. Em tendien la mà, però no arribava a agafar-les. Estava en un forat fosc, profund i molt perillós.
Les úniques persones que ho van saber van ser el meu company i la meva mare, que coneixien els meus monstres, als qui torturava amb preguntes incessants, els que sabien de la meva vida sense vida, els que em van acompanyar com van saber i sense rendir-se en les tenebres de la meva ment, que es van convertir en les nostres vides durant aquell període. Va ser molt dur, no només per a mi, sinó també per a ells. Va haver-hi diverses vegades, situacions de desesperació, que amenaçaven els nostres vincles. Però van resistir, resistim. Per amor.
Vaig començar doncs, a prendre una altra vegada medicació. Va ser frustrant, perquè em va costar un any més de patiment de TOC (es mantenia igual de fort) i a més tenia els efectes indesitjables causats per la medicació. A l’any vaig decidir canviar de metge psiquiatre i amb ella, la nova psiquiatra, amb la seva atenció i les seves cures, la seva empatia i coneixements, vaig poder agafar-me de la seva mà per començar a sortir d’aquell infern. Va donar en el clau amb una medicació apropiada per a mi. Sí, una psiquiatra i els psicofàrmacs que ella em va prescriure, van salvar la meva vida. Perquè Violeta havia deixat de ser Violeta, funcionava cap a fora com un robot, però realment ja no hi havia rastre d’ella.
En uns mesos, els pensaments obsessius van començar a afluixar, tant en freqüència com en intensitat. Començava a reconèixer-me a mi mateixa, però encara estava lluny de la meva vida. Vaig passar tots aquells anys sense poder escoltar música (adoro la música), sense poder llegir (estimo la literatura), vivint el meu infern amagada darrere d’una màscara, vivint en secret la perversitat d’aquells pensaments obsessius. Durant aquells anys, fingia estar bé amb els meus (els amics), els vaig amagar la meva realitat.
Quan la bona psiquiatra i la medicació van salvar la meva vida física, la meva ànima va començar a sentir, va començar a voler viure de nou. I recordo perfectament, el primer dia que em vaig posar una cançó a les orelles, perquè real i genuïnament volia escoltar-la. No va ser un esforç, va ser una necessitat. I ho vaig fer, vaig repetir la cançó unes 3 vegades seguides. Després vaig entrar a casa, quan el meu company em va trucar. Li vaig explicar aquell moment màgic. Ens vam posar contents.
Era una nit que estava a la muntanya, necessitava veure la lluna i el cel fosc estrellat. Sentir l’aire fresc acompanyada del silenci. Necessitava connectar amb la vida. Recordo que, en aquell instant, em vaig sentir viva, amb energia i força. Lliure. I em vaig posar la cançó. Uau! Em vaig sentir feliç en mi mateixa, per primera vegada en diversos anys. La lletra, la guitarra i aquella veu em van embriagar en plena serenitat. Ja no només era un cos en vida sinó també una ànima lliure, al capdavall.
Volia treure’m les cadenes que encara m’impedien. Vaig desafiar als pensaments obsessius que seguien parlant-me. El desafiament va consistir en explicar-li a algunes de les meves amigues. Tenia por de les possibles reaccions, al fet que m’apartessin de les seves vides, a que em jutgessin. No van fer ni una cosa ni l’altra. La seva resposta va ser de sorpresa, comprensió i afecte. Vam plorar juntes, ens vam abraçar i encara estan elles al meu costat i jo al seu.
Vaig ser afortunada, les persones a qui vaig explicar el meu secret més fosc van respondre amb amor. La medicació adequada per a mi, l’amor dels meus i la música van ser elements claus per poder sortir del TOC.
Laia Oliva
