Com ja vaig explicar en un article anterior, jo vaig patir abusos sexuals intrafamiliars i maltractament psicològic en la infància. Recordo el sentiment de desemparament, de tristesa infinita, de solitud, d’indefensió. Com demanar ajuda, si els que t’han d’ajudar són els responsables del teu dolor? Encara que assumeixes que estàs sola, no, no pots assumir-ho, perquè assumir-ho implica adonar-te del que ocorre. No ets conscient del que ocorre; ets un nen, no un adult. Per això, per protegir-me, el meu cervell va crear un trastorn mental a forma d’escut.
Cada vegada que em trobo amb articles relatius al maltractament i les seves conseqüències, els veig com molt centrats en un determinat moment, edat, sexe o espai que ocupem en la família. Trobo a faltar que es parli del maltractament que es converteix en dinàmica familiar en la qual tots els seus membres se senten infeliços, però són incapaços de trencar-la. Les històries es repeteixen en les famílies, els meus fills faran el que jo faig, jo faig el que la meva mare va fer abans i la meva mare va fer el que va fer perquè ho va aprendre del seu entorn familiar, que venia condicionat per un entorn familiar anterior.
Llegint diferents articles sobre dones maltractades, m’adono que són perfectament extrapolables a persones que hem sofert maltractament en la infància, del tipus que sigui. Presenciar crits, insults, males maneres entre els adults que et són importants, encara que aquests mateixos adults es pensin que no t’afecta ja que has d’estar tan acostumat que ni t’immutes. No és que no t’afectin, és que el teu cervell s’està defensant i davant aquestes situacions es “desconnecta” amb el consegüent perill que ens creï un trastorn per seguir defensant-nos de forma indefinida.
Com a nen no tens elecció, no tens recursos econòmics ni personals per anar-te d’aquesta casa ni per parar la violència física o verbal que estàs sofrint. Recordo en moltes ocasions demanar-li a la meva mare que deixés d’insultar-me, usava qualsevol excusa per fer-me sentir com una merda humana, m’insultava dient com era de mala filla, que el fill de qualsevol veí era millor que jo, fins que em feia plorar de dolor per les seves paraules. El seu insult favorit era subnormal, m’ho deia diàriament i jo ho vaig assumir com a cert. Quan ella aconseguia fer-me plorar a causa dels seus insults, jo la mirava i sentia que fer-me plorar de dolor a ella la feia sentir-se millor interiorment. No hauria de resultar estrany que amb 23 anys em decidís suïcidar, la raó és que preferia estar morta a seguir vivint a la mateixa casa que la meva mare. En aquells moments no sabia explicar què ocorria, el meu cervell feia temps que havia creat un escut de protecció, en forma de psicosi, que m’ajudava a sobreviure creant un món paral·lel.
Ser conscient que les històries solen repetir-se m’obliga a ser honesta amb mi mateixa. No faré el mateix ni tampoc el contrari. Fer el contrari implica prendre decisions basades en la dinàmica de la qual vull sortir. Per això intento ser honesta amb mi mateixa i els meus sentiments, encara que la majoria dels meus sentiments siguin contradictoris, no lluito contra ells, accepto la contradicció com a base per començar des d’un nou lloc.
Començar de nou, des d’un altre punt, amb tota l’experiència acumulada del lloc anterior sense que condicioni la nova dinàmica familiar que estic creant al meu voltant. No puc, ni vull, tornar enrere.
Rosa García
