És curiosa la falta de definició de l’esquizofrènia. Fins el segle XIX no apareix aquest nom com un trastorn. Es parla de problemes mentals, de bogeria, però no està definit el concepte d’esquizofrènia. En el segle XIX es posava sota aquest nom un munt de símptomes que semblaven més un calaix de sastre que un diagnòstic.
També curiosament, aquesta indefinició ha arribat en part fins ara. Contra el parer de molts metges, persones com el filòsof Michel Foucault, qui el 1961 va publicar l’obra “Història de la bogeria a l’època clàssica”, donen una imatge de la bogeria completament distinta. Segons ell la persona amb esquizofrènia és més algú que se surt de la norma i deixa en evidencia l’absurditat d’alguns comportaments dels “sans”, que un malalt.
És una opció defensada per molts antropòlegs, però no se si aquests antropòlegs donen solucions.
La situació és bastant caòtica. Hi ha qui afirma que és una malaltia i qui prefereix anomenar-la trastorn. Hi ha qui afirma que hi ha cinc tipus, i hi ha qui afirma que hi ha set, segons els manuals de diagnòstic. Hi ha qui afirma que és una qüestió de química cerebral i hi ha qui l’atribueix a causes culturals. Hi ha (encara) qui diu que caldria tancar-nos i hi ha qui opta per deixar-nos lliures.
Hi ha qui diu que la cosa va a terços. Un terç que es guareix, un terç que amb medicació funciona més o menys bé i un terç que no millora de cap manera. En altres cultures sembla que es guareixen dos terços i l’altre està en una situació desesperada. La situació d’una persona amb psicosi a l’Àfrica Subsahariana prefereixo no recordar-la (Hi ha un documental: “Els oblidats dels oblidats”).
És important la situació socioeconòmica. Als països rics hi ha més recursos per nosaltres (ja se que això sembla una broma però és així). Això pot significar que som un negoci per les companyies farmacèutiques que primen la recerca biomèdica sobre altres possibles tractaments. Això pot donar solucions a curt termini que poden ser un desastre a la llarga. Segons em va dir un psiquiatre: “No sabem el que fa la pastilla, però sembla que funciona, pren-te-la”.
Hi ha opcions a la medicació? En tots els casos? Sembla que el tractament del primer brot és molt important. Sembla que un més gran sentit de la comunitat seria una solució. Un tracte més humà i no tan competitiu i potser ens estalviaríem moltes pastilles.
És l’esquizofrènia una construcció social? És una malaltia que no existeix? També és veritat que ningú vol estar malalt. I davant la realitat del trastorn, Quines opcions hi ha? Què cal fer? Tothom sembla tenir les seves raons per a les afirmacions que fa i tiren de nosaltres.
No creieu que vagi a donar-vos la solució a l’enigma. Vaig fent com puc sense tenir respostes. He viscut amb medicació i sense ella amb més o menys problemes. Suposo que cadascun deu seguir el seu propi camí.
Fèlix Rozey
