De les experiències més impactants que he rebut darrerament, una ha sigut tenir l’oportunitat de compartir la meva història de vida amb estudiants universitaris.
Com veig jo la vida des dels 52 anys? I ells/elles des dels 19? Com es veu la vida d’una altra persona anònima que es presenta a la facultat una tarda qualsevol?
Com són les persones que han passat per una experiència de trastorn mental als ulls d’uns joves futurs metges de només 19 anys?
He vist en ells i elles molta curiositat, molt respecte i molta atenció: els departaments de psiquiatria creixen i són els més grans dels hospitals, el nombre d’usuaris i professionals també creix. Hi ha molta vocació de servei en les noves generacions, que no s’espatlli, si us plau!
Qui pogués tornar enrere… a aquells 19 anys plens d’il·lusió, amb les emocions a flor de pell, amb l’única preocupació d’aprovar uns exàmens i passar de curs… Per mi la resta del temps de la vida llavors estava mig resolt: vivia a casa dels pares i ningú es ficava amb mi, era lliure, decidia com ocupava el meu temps, quines eren les meves amistats, com gaudia del meu lleure, quins eren els meus estudis i les meves decisions. L’única preocupació era trobar alguna feina per pagar les meves despeses del dia a dia.
Mentre parlava als estudiants dels meus episodis recurrents de mania i depressió (per simplificar…) i ordenava les meves vivències i records pensava… els estàs donant eines i recursos per si un dia es troben en una situació semblant, o simplement t’estàs planyent a tu mateix? La sala era plena… un de cada quatre són molts! Vigila Enric amb el que dius, com ho dius i què entenen del que dius.
No vaig llegir el text que portava preparat, em conec massa a mi mateix, el guió de la meva vida. L’he pensat, escrit, representat i dirigit cada dia. Sóc l’actor principal de la meva pel·lícula, altres m’han acompanyat i m’acompanyen encara. Me’ls estimo molt, però cadascú té el seu propi món i el seu camí. Els he triat o m’ha tocat viure amb ells? Què més dona, ha anat així. Hi ha també els espais de les accions i reflexions de la meva vida, la marca de l’entorn.
Ara sóc a l’aula, al mig mentre tothom està escoltant atent i dirigint-me la mirada. Després em faran preguntes que jo no m’havia fet mai… en les preguntes i també en les respostes m’hi trobo còmode. Surto del guió que porto escrit i improviso, poso ordre al meu caos vital improvisant… quina contradicció! El discurs sembla que ha quedat connex per la cara que fan. Em trobo bé veient els ulls dels qui m’escolten i la curiositat dels qui pregunten. Ens acabem de conèixer i surten intimitats de vegades tristes i amargues, d’altres no tant, així és la vida.
He decidit de ser jo avui aquí, aquest temps és meu, i el comparteixo amb uns joves com era jo fa 33 anys. Comparteixo situacions alegres, avorrides, interessants, de feina o de casa… i moments foscos, emboirats, no sempre brilla el sol. Surt la part de mi incompresa, irritable, depressiva i hiperactiva, que no es deixa emmotllar a les convencions socials. Lluitaré per ser més madur, comprensiu, tolerant i actiu, però també els demanaré als altres aquest esforç, sinó no s’hi val.
Tinc moltes virtuts, hi ha qui les sap apreciar i m’ho demostra, m’entén. I quan erro i em disculpo, ho accepta. A qui no li agrada com sóc, el que penso i el que faig, que no es preocupi, només cal que s’allunyi de mi, els que m’estimen de debò no em deixaran. Tan senzill com això. Jo faig el mateix.
I així anaven passant els 20 minuts assignats en aquella aula de la UAB més 10 minuts de preguntes. També hi va haver moments per ser positiu, el nostre col·lectiu es mereix dosis d’autoestima.
Dels 19 anys als 52 el temps ha passat volant… i tot ha canviat molt des d’aquell llunyà 1986. El que em sap més greu és no haver tingut continuïtat en la feina; la resta, sobretot la parella i la meva filla han set un regal de la vida i dono gràcies. D’altres persones amb qui m’he creuat m’han ajudat o no ho han fet, penso que o bé no han pogut, o bé no n’han sabut més. Què hi farem! Tothom s’equivoca i l’encerta, jo el primer, també passa amb els pares, els germans, els facultatius, els amics…
Un dia Messi va fallar un penal, ningú se’n recorda quan.
Enric Vives
