De petita vaig patir abusos sexuals per part d’un familiar. En aquest article no parlaré sobre el trauma i les seves conseqüències en forma de trastorn mental. Sinó que parlaré sobre una pesada llosa anomenada silenci. Llosa, donat que el silenci exigeix enterrar i negar una traïció, que en el cas de fer-se pública s’acusa a la víctima de trair a la mateixa família que amaga els abusos i és la única traïdora.
Vaig patir abusos sexuals des dels 5 anys fins als 12 anys, edat en què aconsegueixo aturar-los. Durant molt temps, aquell mateix familiar em segueix assetjant per negar-me a seguir essent abusada per ell. Algun dia escriuré sobre allò que me suposava coincidir en espais familiars i actuar com si res.
La meva mare ho va saber, però la seva reacció va ser negar-ho i no fer res per evitar que seguís passant, per això considero que la meva mare permetia els abusos. La meva mare em va maltractar psicològicament, els seus insults i menyspreus cap a la meva persona van ser constants. Als seus ulls jo era la culpable dels abusos que estava patint. Amb el temps i la distància he arribat a la conclusió que ella també va patir abusos, que el seu entorn també va mirar cap a una altra banda. Per això quan ho descobreix, es comporta de la mateixa manera que van fer amb ella, mirant cap a un altre costat. La meva mare, els últims anys de la seva vida, està en una residència d’ancians. No em ve de gust anar a veure-la, ni tenir-hi cap tipus de relació, no li dec res, sento que els llaços emocionals estan trencats. No és el moment d’intentar arreglar la nostra relació, no sento aquesta necessitat. Quan mori no estaré present, ni tan sols en el seu enterrament, només rebré una trucada telefònica informant-me. Acte seguit, avisaré al meu entorn de confiança, que durant les setmanes següents estaran pendents de mi, per si necessités un ingrés en psiquiatria.
Vigilava als meus fills, tenia por que els fessin mal. Intentava controlar tot al seu voltant, vigilava els detalls, estava en alerta continua protegint-los d’un enemic imprevisible. Fins que arriba un moment en el que accepto que no puc controlar-ho tot, també accepto que l’única forma de protegir-los és acabar amb el silenci. Per això dono un pas endavant, m’exposo públicament i em reconec com una supervivent d’abusos sexuals en la infància. Trenco el silenci, trenco el tabú, opto per exposar-me per a protegir i evitar a altres aquest patiment.
Com a activista en salut mental sóc conscient que el silenci només ens aporta més dolor. Sabem que el silenci protegeix als abusadors, mai a les seves víctimes. La meva mare per acceptar el silenci ha pagat amb la destrucció de la seva família. Em nego a agafar-la de la mà en els seus últims moments, no s’ho mereix. A més a més, en trencar el silenci trenco una dinàmica familiar. No sé si els meus fills o els fills dels meus fills patiran abusos sexuals per persones properes o per part de desconeguts, el que sí sé, és que no se els farà sentir culpables per allò que hagi succeït, ni una pesada llosa anomenada silenci caurà sobre les seves espatlles destrossant la seva vida.
Les estadístiques diuen que 1 de cada 5 nens patirà abús sexual abans de complir els 18 anys. Que en la gran majoria dels casos l’agressor sexual pertany al cercle de confiança del nen. Que són abusats tan nenes com nens, el fet que el percentatge de nenes sigui lleugerament superior no implica que si tenim un noi home no pugui succeir-li. Els abusadors poden ser tan homes com dones, el fet que el percentatge d’abusadores homes sigui major no hauria de fer-nos creure que és un tema de gènere, donat que degradem a les víctimes d’abusadores femenines.
Per últim vull agrair a tots els que abans de mi heu donat la cara, sense vosaltres no hagués sigut capaç de fer aquest pas. Gràcies por trencar el vostre silenci.
Rosa García
