Patir un TOC és fotudet. Bé, en el meu cas, concretament, patir un TO sense compulsions, altrament dit Trastorn Obsessiu pur. Aquí les compulsions consisteixen en rumiar (pensaments repetitius) sense fi, no en cap ritual físic.
D’una banda està bé perquè es té un coco força intel·ligent, que aprecia molts detalls. De l’altra banda, apreciar taaants detalls et pot fer parar boja.
Crec que
hi ha molta gent que li dóna molts tombs al cap. El problema rau en que rumiar tant et condicioni certes conductes. Que estiguis molt de temps pensant, sense actuar. Perquè no acabes mai de trobar la solució perfecta a allò que et ronda pel cap.
No existeix la perfecció, ni la lògica pura i dura… perquè tot està influenciat per mil factors diferents i no som autòmats que ens comportem sempre igual. S’haurà d’acceptar això; que no som perfectes i tirar endavant tan bé com sapiguem.
Què més dir sobre jo i el meu TO? Doncs que fa molt de temps que convivim junts (amb diagnòstic professional, fa ja quinze anys) i que les temptacions de rendir-se són ben grans… però per un motiu o un altre, sempre es va estirant una miqueta més aquest fil de vida. Esperem que pugui ser durant unes bones temporades. Un fil de llana ben gruixudeta, i de color verd esperança.
Acabaré amb un breu joc de paraules amb el mot “TOC” (sigles de Trastorn Obsessiu Compulsiu) i similars, que vaig publicar fa un temps al meu Facebook:
– Toc, toc! És aquí?
– Sí, aquí en som uns quants amb tics.
– I jo, que porto el tec! Galetes Tuc-tuc!
– I jo, que amenitzo amb uns quants tacatà!
I tic tac, tic tac, va anar passant la festa fins al darrer toc.
Laia Azcona
