Recordo mentir per por. Tenia por a que la meva mare s’enfadés per tot i per res, per tant vaig començar amb respostes que vaig pensar que no serien qüestionades i serien acceptades, a costa de no parlar-li de forma sincera. Com que mai sabia amb anterioritat el que voldria escoltar em vaig acostumar a explicar una altra realitat contínuament. Per exemple, una vegada vaig estar treballant como a promotora d’alimentació en diferents superfícies comercials, amb els diners que vaig guanyar em vaig comprar una mica de roba i per no escoltar reprimendes li vaig dir a la meva mare que l’empresa promotora me l’havia regalat. A la meva mare, una persona àvara fins arribar a la misèria, li va semblar bé. Una bronca menys a costa d’explicar una altra realitat.
Si sempre sóc jutjada per les meves paraules i tinc por a les teves reprimendes, intentaré dir-te el que crec que vols escoltar. Malament hi fa que t’acostumes i acabes explicant una altra versió de la realitat contínuament. El teu cervell s’acostuma. Millor falsejar que ser jutjada. Recordo un temps en el que falsejava la realitat de las petites coses sense importància. Recordo explicar històries personals i d’altres persones, que eren inventades però que podien ser reals perfectament. No era por o negació de la realitat, era por a la reacció dels altres, tenia por a ser jutjada, endur-me una bronca i ser titllada de ximple per qualsevol comentari que jo pogués fer.
Aquella por em va dur no només a respondre allò que jo creia que els altres volien escoltar, sinó que també em va dur a mesurar cada paraula que deia, a sentir-me malament per si allò que havia dit era incorrecte, repetint-ho mil vegades en el meu cap. Sentia por a parlar i ser jutjada. És curiós, però mai em vaig plantejar la possibilitat que els altres també es poguessin equivocar al parlar o en qualsevol altra qüestió. Els altres eren perfectes, la imperfecta era jo, per això durant massa temps vaig permetre a altres persones que es creguessin amb el dret a jutjar-me per qüestions, que amb el temps i la distància, qualificaria d’autèntiques xorrades.
Ser sincera amb mi mateixa se’m posa bé. Vaig començar essent sincera amb mi mateixa i vaig sentir que allò irreal era intentar crear una altra realitat per por al rebuig. Quan parlo de mi o de les meves experiències ho faig des de la meva veritat. Per això, quan parlo del meu passat no nego tot el meu patiment. Allò que va passar, va passar i per molt passat que sigui segueix afectant al meu present i afectarà al meu futur. No és pessimisme, és sinceritat amb mi mateixa, i com que ja vaig comentar en un article anterior: el silenci, y per tant, la no sinceritat amb nosaltres mateixos, només beneficia als nostres monstres.
No Em Callo Perquè No Em Dóna La Gana.
Rosa García
