Sempre hi ha algú que destaca per la seva sensibilitat; persones a les quals, de vegades, les coses ens superen, perdem la batalla del seny, i acabem ingressades a un psiquiàtric. Doncs jo formo part d’aquest col·lectiu.
No diré que la meva estada allà fos agradable. No desitjaria al meu pitjor enemic un ingrés en tal centre hospitalari… Però he après. He madurat. I potser, tan sols potser, tingui l’enorme sort de no tornar-hi mai més.
He vist persones tocar fons, igual que jo. He observat la bogeria en altres ulls que no són els meus, la tristesa i la desesperança. Però molts d’ells avui són al carrer. Fan una vida normalitzada, dins les seves possibilitats. Com jo. Això és afany de superació.
La meva autoestima a dia d’avui està pel terra. Crec que ella (la meva autoestima) s’ha anat de viatge, i no sé si algun dia tornarem a retrobar-nos.
M’han trepitjat tantes vegades. Però de totes m’estic aixecant, igual que d’aquesta, encara que he de reconèixer que és el brot que més m’està costant.
En el meu “quadre clínic” molts us sentireu reconeguts: Escoltar veus, creure que la gent et persegueix, plorar per res… o plorar per tot, veure coses que tan sols hi ha al teu cap. Això està catalogat com a trastorn esquizo-afectiu de tipus depressiu. Una etiqueta més que afegir al meu currículum. Perquè del que sí que m’he adonat és que aquesta societat està feta d’etiquetes: “Mireu a la boja“; “Mireu a la grassa“; “Mireu a aquesta dona sola que parla amb tots, segur que és una porca…“.
Us deixo un consell: deixeu de criticar tant i mireu-vos el vostre propi melic. I mireu a les persones pel que són, PERSONES. Ningú és perfecte. Ningú. Ni tan sols tu, a qui el meu relat arriba a les teves mans.
Inma Muñoz
