El 2003, amb 23 anys vaig tenir que començar de zero. Quelcom massa fort pel meu enteniment va desconnectar el meu cervell de la realitat i totes les seves petites connexions. Aquella nit treballava d’infermera en la clínica Teknon, en la planta de ginecologia. Treballava de nit des de les 8h de la nit fins les 8h del matí.
Portava un cert temps no podent conciliar el son de dia, això sumat a la meva alta sensibilitat que era contraproduent essent infermera, a que havia incubat una depressió degut a anys i anys d’abusos (externs y amb mi mateixa) i tot una infinitat d’anècdotes que m’havien portat a no estimar-me res de res i ambientat en les joves nits d’alcohol i altres conseqüències de l’ambient que creixia en la meva joventut, em va fer abocar a un quadre psicòtic abismal que ni els metges eren capaços de controlar.
Tenia una catatonia corporal, se m’havia paralitzat tot el meu cos i el meu organisme no responia a tractaments ni endovenosos, ni musculars, ni orals i els metges els van fer signar el que s’anomena “el consentiment informat” a la meva família, la meva gran família; el meu germà i la meva mare, que per cert anaven tots els dies a veure’m, només una hora, perquè estava greu. Els metges li van dir a la meva família que corria un risc vital i que calia actuar immediatament. Tinc un lleu record de quan anava a la sala d’electroxoc i el record que tinc, diríem en aquella semiinconsciència meva, era de por. I soledat, molta soledat. Només em queden petits flaixos d’allò, suposo, perquè el meu cervell és llest i ha decidit oblidar-ho. Després de les nou sessions de teràpia electroconvulsiva vaig començar a progressar, tant a nivell físic com psíquic, ja que a més a més estava enmig d’un quadre d’al·lucinacions místic-religioses, havia tingut al·lucinacions visuals amb autobusos que semblaven cobrar vida i coses així.
Va haver-hi un metge que em va salvar la vida en totes les dimensions de la paraula. I me la va salvar en varies ocasions: El Dr. Blanch. Però el treball personal que vaig haver de fer em portaria 20 anys fins a complir gairebé els 40 anys per aconseguir-ho. Els principis són molt durs, i després de la teràpia electroconvulsiva, que són descàrregues elèctriques en el cervell, vaig perdre bastanta memòria. Semblava ser un cop del destí com en una pel·lícula i resulta que allò m’estava passant a mi.
De sobte, havia amics que no reconeixia i les meves amigues tenien que refrescar-me la memòria, però en un any ja estava treballant d’infermera fent revisions i 9 mesos després del quadre ja treballava fent domicilis els caps de setmana posant injeccions i fent cures. Anava al gimnàs que per mi va ser important, donat que apart que m’agradava, em vaig aprimar part dels quilos que m’havia fet engreixar tot el carrusel de medicació que m’havien posat. El meu metge em va comentar que confiava en mi i que tenia que fer la meva vida el més normal possible i que em veia capaç. Li estaré, sempre, eternament agraïda.
Treballava de 8:30h a 16:30h, anava al gimnàs i no podia fumar, ni beure, ni prendre cafè, ni sortir de nit…
Als 2 anys d’això em vaig enamorar i encara que va ser un dels millors moments de la meva vida jo no estava restablerta i, per tant, no era el moment adequat. Però vaig viure moments meravellosos, i durant 11 anys vaig treballar sense parar, vaig tenir a la meva filla però quan ja pensava que tot em somreia en la vida vaig patir una recaiguda que ha va llençar tot a rodar. Però vaig ser constant i no vaig decaure, em queia però em tornava a aixecar; vaig provar psicòlegs, teràpies, llibres de psicologia, tècniques de relaxació. Vaig viure un patiment pur i dur. No li recomano a ningú perquè no és el camí fàcil, encara que em va ensenyar a veure i adquirir el sentit de la meva vida i a guiar-me cap a la llum.
Em vaig divorciar, es va morir el meu pare, em vaig quedar sense treball… A cada treball que anava ho passava pitjor, si no vaig fer dos-centes entrevistes no en vaig fer cap… Em vaig trobar fracàs rere fracàs però en aquest trajecte vaig sanar la meva autoestima, vaig aprendre a estimar-me i vaig caviar per complet. Va ser molt dur però em considero forta i tossuda i això em va ajudar.
De sobte, un dia sabia allò que volia, vaig canviar el xip; ja no basava la meva vida en els retrets sinó en el positivisme, ja no volia plorar sino alegrar, transformar i no derrotar perquè a pesar d’estar absent en l’hospital sempre trobes la lucidesa en què li dius a la teva millor amiga: ”Sabia que no em fallaries”. Perquè tot, amb esforç i disciplina, es pot aconseguir. Perquè la vida és esforç i quan aconsegueixes quelcom tan gran com trobar el teu propi sentit i el teu lloc en el món ho saps i no necessites que ningú t’ho digui, donat que el teu propi ésser interior està satisfet.
Ara no treballo, però no em sento diferent ni menys que els altres. Es pot utilitzar el temps ajudant als altres, escrivint, cuidant de la naturalesa, fent art-teràpia; perquè hi ha persones que hem volgut donar tant de nosaltres mateixes, com pot ser un sobreesforç en la nostra professió, o donant un fill en una difícil situació que la nostra patologia ens exigeix descansar; i cal estar preparat per això, també, i acceptar-ho amb alegria i fermesa.
Blanca Aguilera
