Desgranant, un a un, els meus sentiments envers la gent que m’acompanya i deslloriga tot entramat, que hi és, que es fa notar i que es fa notòria és quan endevino la lluita que ens uneix contra l’estigma en salut mental. És aquell estigma que és invisible, però que es dilucida, diàfan, i que és prou palès en les cares de la gent que esmorza en el bar del meu poble, en els dies que passo desapercebut pels seus carrers.
És aquell sentir-se estrany a casa teva o desplaçat en un dinar de família quan percebo que la gent m’importa i que he de fer cas omís a la meva esquizofrènia, o al sensible diàleg que estableixo amb les meves veus insidioses i parlamentàries. És quan estic sol que flueixo amb llibertat i m’abandono a la meva sort per caure pres d’una creativitat volguda i anhelada, que focalitzo en comunicar-me mitjançant el correu electrònic, la xarxa social o el Whatsapp, però essent present. És llavors que sento que tot allò que penjo a internet té alguna mena de sentit, quan la meva associació promou l’alfabetització digital com a manera de comunicar-nos i relacionar-nos, esdevenint, així, motors del canvi social vers les persones amb trastorn. Si formo part d’un tot, m’hi voldran a internet com a activista? Si existeixo, tinc dret a manifestar-me i expressar les meves opinions en públic? Si tinc un patiment psicològic, puc parlar de la illa on visc? Puc parlar de la solitud, entesa com a opció, o com a un símptoma més? Podria aventurar-me a dialogar amb veus inexistents, o al·lucinacions auditives? Seria de rebut entrar a casa meva quan hi porto dies tancat i sense dutxar-me?
Els meus records traeixen aquella persona que jo vaig ser i del qui en queda poc més que una caricatura esperant la pensió a fi de mes. Algú que espera i desespera quan l’única l’alternativa restant és dir que és actiu a internet. “Activista per la salut mental” em dic, i m’enorgulleixo exultant de joia! Hi ha qui busca bolets, fa mots encreuats, o juga als escacs,… I si donem la cara en mitjans de comunicació? I diem: Jo visc la realitat del trastorn! Per què amagar a la gent que analitzo notícies dels mitjans de comunicació per alertar de continguts discriminatoris en salut mental i educar als periodistes? Per què evadir-se d’haver sigut una víctima d’abús sexual infantil una vegada?
Aquest activisme es tracta de plantar-se davant de la societat i dir-los unes quantes veritats: Que si les persones amb trastorn mental no som més violentes que la resta, que si les persones amb trastorn mental no som més caòtiques o desorganitzades per això… Els interrogants afloren en l’imaginari de qui es pregunta: Per què hi ha qui es suïcida? Quan rere un noranta per cent de suïcidis hi ha un més que probable trastorn mental. Molta gent ignora els conflictes interns de qui té ansietat, angoixa, estrès o irritabilitat. Som molts els qui ignorem el tràngol d’una persona cega en travessar una ciutat a peu; o haver de fer la compra per algú que sense sentir, ni parlar, com els sordmuts, ho ha de fer. Però què hi ha de l’autisme? I el què comporta…
Hi ha qui de la poesia en fa un art noble i conspicu, altres en fan el seu modus vivendi, sort en tenim que la poesia té un deix que mai deixa indiferent a ningú! Hi ha qui l’estima, com hi ha qui opta per obviar-la, però, en qualsevol cas, poesia és amor. I, quan escrius un poema, sense pretendre-ho, estimes a la gent i li dius en paraules, i fas gojos a la persona que el motiva, a l’acció que duu a terme, o a la cosa. I pretens fer veure que t’has distret tot escrivint i has volgut homenatjar el voluntariat.
Mentre hi hagi voluntat, esperança, o fe… el món està salvat, Donat que el patiment té refugi en els cors de molta gent que té l’experiència del trastorn i se’n sent d’aquell que es fa fonedís, quan s’acomiada de tu fins la propera. Hi ha voluntariat perquè hi ha voluntaris, hi ha grups perquè hi ha membres, hi ha activitat perquè hi ha activistes, hi ha associacions perquè hi ha socis. Voluntari, membre, activista o soci… sou la meva raó de ser.
Dani Ferrer
