El meu historial psiquiàtric compta amb més de 35 anys. Paradoxalment, i en contra d’allò que els texts i experiències que s’explicaven llavors (en el moment del diagnòstic), el pronòstic, afortunadament, no s’ha complert, sinó que ha anat evolucionant, lentament, cap a millor.
He de dir que al llarg de tot aquest període he estat ingressada múltiples vegades, la major part de les quals per abandonar la medicació.
En la darrera dècada he llegit una i altra vegada als meus informes mèdics, la referència “falta de consciència de malaltia” que penso que se’ns atribueix als usuaris crítics amb el sistema de medicació. La veritat es que aquesta advertència m’indigna perquè la meva esquizofrènia d’ara, que faig vida activa normal, també es deu a les meves recaigudes.
Clar que voldria que els principis en què es basen els psiquiatres a l’hora de medicar fossin uns altres perquè no n’entenc que, per por a recaure ens mantinguin medicats de per vida amb el patiment que suposen els efectes secundaris que comporta aquest tipus de química.
Voldria que només em mediquessin només en els períodes que més o menys em descompensi i que no hagi de ser necessàriament lligat a un ingrés hospitalari.
També vull pensar que existeix la curació: la curació total. Que el nostre historial mèdic general el diagnòstic passi a ser un “va patir”, “va tenir”, que ens hagi servit per aprendre a fer grata la nostra vida diària i que puguem gaudir d’una bona salut integral sempre que ens cuidem.
Per últim, llanço la meva queixa per a aquest sector, a les farmacèutiques i a certs metges que les secunden.
Imma Salines
