Vull donar les gràcies a totes les persones que conec per seguir tractant-me de la mateixa manera que abans de fer públic que tinc un trastorn mental. Sé que em direu que no necessito l’aprovació d’altres persones, certament, però per mi ha sigut important sentir que no he tingut que “pagar un peatge” per fer-ho públic. Vaig tenir molts dubtes i por a la possible reacció del meu entorn i a la forma que pogués afectar als meus fills. Vaig tenir por a que els seus amics i companys de l’institut es burlessin o els apartessin del grup, a que escoltessin comentaris feridors sobre l’estat mental de la seva mare. Sí, reconec que allò que més em preocupava era la forma en què afectaria als meus fills a nivell social. A nivell personal no em preocupava, donat que feia temps que ho parlàvem a casa amb total naturalitat.
Durant molts anys m’ho vaig negar a mi mateixa. També és cert que durant aquells mateixos anys vaig estar asimptomàtica, van ser els anys en els que vaig formar una família i la meva principal ocupació era cuidar als meus fills. Hi ha qui m’ha preguntat què hagués passat si la meva parella s’assabenta per terceres persones, o si jo necessito un ingrés, si se sentiria enganyat. Doncs, veritablement, és que no ho sé, no ho puc saber, únicament puc dir que vaig prendre una decisió, va ser la que jo en aquell moment vaig creure que era la decisió encertada. Jo sentia que el silenci em protegia de ser jutjada pel meu trastorn.
Fa uns pocs anys, arrel de la mort de la meva parella, tot va canviar. Al principi vaig seguir negant, però mica en mica, sense que jo pogués controlar-ho, el dolor es va fer insuportable i em vaig veure forçada per les circumstàncies a demanar ajuda. Vaig tenir la sort de trobar un grup de dol, en la població en la que resideixo, on vaig estar participant uns dos anys. Vaig començar a prendre una medicació per la depressió que em va ajudar a passar aquest transit.
Fa tres anys, mentre estava a internet llegint temes de salut mental, vaig trobar ActivaMent, els vaig contactar i vaig començar a participar en un GAM. La primera sortida que vaig fer amb ells va ser en un local on actuava el grup musical de Laura Jareño. Recordo que quan van dir de fer unes fotos de grup jo vaig preferir no aparèixer en elles.
A partir d’aquell instant començo una lluita amb mi mateixa, donat que a una part de mi li preocupaven les opinions alienes, i l’altra part no volia preocupar-se de l’opinió dels altres. Començo a plantejar-me que possiblement als altres els sigui indiferent el que jo fagi amb la meva vida. Va ser una muntanya russa de sentiments, pors i contradiccions amb mi mateixa. Vaig anar explicant-ho persona a persona, per les seves reaccions em vaig sentir acceptada i respectada. El comentari que més em va impactar va ser: “Rosa, tingues sempre present que hi ha persones que estan pitjor que tu (psicològicament parlant) i no tenen absolutament res (trastorn mental)”. Per fi algú sabia diferenciar entre estupidesa humana i trastorn mental.
El que va succeir a continuació és de domini públic. Estic orgullosa de la meva bogeria.
Rosa García
