
Tot i tenir el mateix diagnòstic des del principi, aquest ha anat evolucionant cap a una esquizofrènia residual, que significa que no hi ha tants símptomes positius com els deliris i les al·lucinacions, però resten els negatius.
He llegit en múltiples articles de salut mental, no puc concretar quins, donat que en són molts, que trastorns com l’esquizofrènia, el trastorn bipolar, l’autisme i el TOC guarden certa relació en l’origen genètic. Odio expressar-me d’aquesta manera, perquè sempre he dit que no m’agrada parlar de trastorns en genèric, sinó de persones amb aquell trastorn, però em veig obligat per les circumstàncies.
De tots és sabut que dues persones amb el mateix diagnòstic poden ser ben diferents i tenir una evolució molt diferent, l’una de l’altra. Partint d’aquesta premissa, sóc conscient que tinc un diagnòstic que no s’ha mogut mai dels informes de psiquiatria, no obstant, jo em sé reconèixer en certes manies del trastorn bipolar o certes obsessions del TOC, i en certs símptomes de la depressió, com quan he passat èpoques de dificultats personals molt importants i que han afectat el meu rendiment i el meu estat d’ànim.
Conec persones amb tot tipus de diagnòstics, que m’ho han dit, altres que no, però ho sé, etc. Entre elles i jo hi veig substancials diferències en la manera d’expressar o manifestar els seus símptomes. Fins i tot, persones amb esquizofrènia afirmen tenir uns símptomes, els quals jo no sé identificar en mi, o potser fa temps que els vaig tenir i els he superat, de manera que ara no els sento igual.
En algunes ocasions he cregut tenir TOC, pel mer fet de repetir certs rituals, o tenir pensaments màgics pels quals jo havia de realitzar tota una sèrie de rituals, si volia salvar a algú de la catàstrofe. En canvi, no em reconec en les compulsions, que fan que hagis de repetir un determinat ritual X vegades i si et descomptes, tornar-ho a començar.
Conec més persones amb trastorn bipolar, i cap d’igual, o que manifesti uns mateixos símptomes. Em baso en l’observació del seu comportament i el diàleg amb ells o elles. Una cosa és com es comporta aquell o aquella, l’altra i ben diferent, és com ho sent l’altre per dins. De manera que les persones amb trastorns de l’estat d’ànim, com ho són les persones amb trastorn bipolar, bé que han de sentir-se anímicament altes o baixes, és a dir, eufòriques o depressives. En qualsevol cas, jo em sé reconèixer en episodis de fases maníaques, tot i que no n’he patit mai cap. Però no sé com és possible que reconegui les fases maníaques de qui té trastorn bipolar. Els veig a venir quan se’m dirigeixen a mi, o quan parlo o hi tracto una estona.
No sóc endeví, però els psiquiatres tampoc ho són, i bé que han d’ajustar un diagnòstic quan fan l’exploració del pacient. Cert és que es donen moltes confusions i a molta gent se li ha canviat el diagnòstic diverses vegades, perquè ni el primer, ni el segon, ni el tercer han sigut del tot encertats. De vegades cal que la persona afectada tingui diversos ingressos hospitalaris o diverses consultes psiquiàtriques fins que no li encerten el diagnòstic. Altres persones arrosseguen dos, tres i fins a cinc diagnòstics diferents. Amb aquesta realitat he topat a vegades.
Com pot una persona tenir cinc diagnòstics coexistint en ell o ella? Això és una manca de concreció insostenible! Aquesta manera de diagnosticar no s’aguanta per enlloc! No obstant, he sabut que hi ha gent amb aquests problemes.
Per últim, citaré l’autisme, els TEA se’ls considera cosins germans de les esquizofrènies. Parlo d’esquizofrènies, com han parlat alguns autors, perquè les esquizofrènies poden agafar múltiples formes, i manifestar-se de manera molt diferent en unes i altres persones. L’antiga classificació parlava de: simple, hebefrènica, paranoide, catatònica i indiferenciada. Mentre que les classificacions més recents parlen d’esquizofrènia refractària i no-refractària. Això significa que, si és resistent a la medicació, és a dir, el pacient no respon a la medicació, és refractària; mentre que si, en efecte, respon a la medicació, es tracta de no-refractària. Doncs com anava dient, em veig reflectit en alguns símptomes dels TEA, com ho són la tendència a l’aïllament i a voler estar sol. A tenir dificultat en les relacions interpersonals i socials, i també, perquè no? Tendència a tenir uns interessos restringits a pocs temes, i a imitar o copiar el comportament d’altres. Sense que jo pugui ser considerat una persona amb Asperger, crec tenir-hi aspectes de la meva personalitat semblants.
No és estrany, em sembla a mi, que moltes persones com els qui esteu diagnosticats, us pugueu sentir identificats amb símptomes d’altres trastorns dels que no heu sigut diagnosticats. Fins i tot, que hagueu plantejat al vostre psiquiatra alguna revisió del diagnòstic, perquè no creieu que us l’hagin encertat.
Perquè… Quan es tracta de diagnosticar a algú, cal que el psiquiatra tingui un “ull clínic” i sigui meticulós i rigorós alhora de fer els informes. Que sigui el màxim objectiu possible, i que no es deixi endur per temes subjectius, o pel seu estat d’ànim, alhora d’analitzar el quadre que es troba del pacient, el relat de la seva història personal i la seva vivència, tal i com ell o ella la descriu.
Dani Ferrer