Considero que el meu brot psicòtic va ser complex, suposo que com tots els brots psicòtics o, fins i tot, com tots els trastorns. Suposo, també, que la diferència entre uns i altres és el tipus de complexitat. En aquest article intento explicar el tipus i el nivell de complexitat del meu brot.
El brot em va fer pensar que podia ser l’enviat de l’apocalipsi, diví, que no hi havia hagut mai ningú com jo, que estava en las escriptures la meva arribada, que tot estava predestinat perquè jo ho visqués, en fi, que tenia unes característiques molt superiors a las de la resta de mortals.
Crec que amb la finalitat que, quan necessités ajuda, pensés que ningú em podia ajudar perquè ningú podia haver passat pel mateix que jo, perquè jo, que era infinitament únic, i no la demanés. I, en cas de demanar-la i rebre-la, pensés o sentís que no em servia.
El brot va ser tan complex, que em feia sentir bé, justament per fer-me patir tot allò que pogués. Així, al principi del brot psicòtic, els temps en el meu cap es dividien en 90% eufòria, 10% depressió. I, al final dels sis mesos que va durar, els temps es dividien en 5% eufòria i 95% depressió.
Així, el brot, sempre em donaria una miqueta de benestar (eufòria) per entretenir-me. Al final, em mantenia en la depressió o en el brot amb l’esperança que algun dia em tornaria a sentir 90% eufòric i tan sols un 10% en la depressió, o només una miqueta més eufòric. Sentir-se tan eufòric, tant que penses que pots ser l’enviat, era como una addicció, volia tornar a sentir-me així. I així era com, tot i estar patint moltíssim, seguia en brot perquè només podia tornar a sentir l’eufòria, sentir-me l’enviat, estant en brot.
Però vaig renunciar a aquella miqueta de benestar perquè pensava que tot ja estava perdut. Em vaig adonar que ja, quasi només estava en depressió. Ja no volia ser l’enviat de l’apocalipsi. Em vaig resignar a estar en allò més profund del pou i no voler sentir eufòria. I ho vaig aconseguir. Vaig estar allà, a baix, un temps sense sentir eufòria, i va ser quan em vaig donar compte que havia renunciat sense voler al xantatge del brot psicòtic.
El xantatge era: si no continues en brot o en la depressió, no tornaràs a sentir-te eufòric, a sentir-te l’enviat, únic, inassolible.
La malaltia m’oferia fins a ser l’enviat de l’apocalipsi a canvi de fer-me patir. Reconec que, en el meu cas va ser fàcil reconèixer el xantatge que em feia la malaltia, per aquesta causa tan descarada, tan fàcil de veure. Però vaig tenir que anar baixant graons i anar rebutjant tots els altres xantatges que em feia: ser únic, complex, inassolible, etc. Reconec, també, que va ser fàcil després d’haver rebutjat el primer xantatge.
Però hi havia més. Mentre durava el brot, només pensava en ser la mateixa persona que abans. Crec que era el propi brot el que em feia pensar això. Que recuperar-me, superar el brot, era tornar a ser la mateixa persona d’abans. Crec que això li interessava a la malaltia perquè aquella persona estava consumida pel trastorn i no podia sortir, i, en cas de recuperar-me essent la mateixa persona, la mateixa persona podia tornar a caure en el trastorn como ja havia passat una vegada. Per això, em feia pensar que no tenia que canviar, que no tenia dret a l’evolució. Indirectament, em feia xantatge dient-me que si no acceptava al trastorn, que si no deixava que seguís en mi, no seria el mateix.
Així, no crec que apareixés una altra persona en mi. La persona que apareixeria després del brot psicòtic responia a l’evolució natural de la persona que havia travessat un brot psicòtic. Era el mateix, però evolucionat. Era el mateix de abans, però amb l’experiència del brot psicòtic. Només que, mentre estava en brot, em semblava que renunciar al trastorn, era renunciar a mi perquè la malaltia s’havia apoderat de mi.
Així doncs, per deixar enrere el brot psicòtic, primer vaig tenir que pensar que renunciava a mi, però en realitat, només estava renunciant al trastorn. No vaig tenir que ser l’enviat de l’apocalipsi, no vaig tenir que ser diví, no vaig tenir que ser complex, no vaig tenir que ser únic, etc. Vaig tenir que omplir-me d’humilitat, rebutjar tot allò que m’oferia i dir-li:
“No gràcies, no vull ser diví, no vull ser complex, no vull ser inassolible, res d’allò que em puguis oferir, em fa falta. Sé que ho fas perquè no demani ajuda, per fer-me sentir que no puc ser ajudat, per allò d’únic i irrepetible que sóc. Sé que ho fas perquè en cas que rebi ajuda, aquesta ajuda no senti que em serveix”.
Per últim, aclarir que, finalment, crec que a l’única cosa que vaig renunciar va ser a allò que m’oferia el trastorn, i l’evolució de la persona només m’ha canviat per aprendre a dir-li que no, a allò que em va oferir el brot. Clar que sóc una persona única i irrepetible, però no tant com perquè ningú em pugui ajudar. Clar que hi ha persones que tant de bo no canviïn mai, però jo una petita cosa sí que vaig tenir que canviar. Em semblava necessari explicar que, en el meu cas, el trastorn, vestia de Prada.
Amb l’esperança que nosaltres siguem únics i irrepetibles, però els trastorns no i així aquest article pugui servir d’ajuda a algú, m’acomiado fins a un altre article o, si voleu: fins el meu llibre, que li queden dos mesos per sortir.
Alfonso Gálvez
