El desencadenant del meu brot psicòtic va marcar un abans i un després en la meva vida. Va ser a partir de llavors que es va començar a desenvolupar el meu tipus de trastorn: el trastorn esquizoafectiu.
Aquella idea, aquell pensament, aquell deliri que era totalment creïble i la malaltia o el trastorn se la va inventar perquè cregués totalment legítim allò que se’m passava pel cap.
I ho sabia però no ho sabia. Sabia que li estava donant curs a quelcom, que a partir de llavors alguna cosa es podia desenvolupar en el meu cap sense trobar cap impediment. Però, com que no havia passat per res similar abans, em vaig aventurar a esbrinar què era.
I perquè al principi molava, pensar que pots salvar gent, pensar que pots fer miracles, pensar que pots ser l’enviat de l’apocalipsi… mola.
I si a sobre tens una idea o t’ha passat una situació que el legitima, és a dir, un desencadenant, el desenvolupament del brot és simplement imparable.
Us ho podria explicar més detalladament, però és que això no importa, perquè en cada persona serà completament diferent. M’agradaria que la meva definició de desencadenant es quedés en aquell tipus de pensament que pot fer que la teva ment desenvolupi aquesta idea fins a l’infinit, fins al màxim que arriba al teu cap, sense que tu siguis l’amo d’aquest desenvolupament, i que porta conseqüències negatives, és clar.
Crec que l’important és saber quin és l’objectiu del que em va passar. En el meu cas, tinc la sort que l’objectiu que va desencadenar el meu brot sempre ha estat el mateix: fer-me creure que he salvat a gent de la mort, per així pensar / desenvolupar aquesta idea fins a l’infinit: que si puc ser un salvador, l’enviat de l’apocalipsi, etc., i així els he pogut detectar.
Al principi no pensava que em podia portar conseqüències negatives, però com he escoltat en alguna pel·lícula: “Tots els poders comporten una responsabilitat”. Tot el benestar que em pot produir la meva malaltia o trastorn comporta un patiment, i aquest sol ser bastant superior que les estones de benestar.
Al principi és més gran el benestar que el sofriment, però quan la malaltia o el trastorn es va apoderar de mi i ja no hi va haver manera de parar-ho, ja només hi havia patiment.
Així que, si alguna vegada, algú que hagi llegit aquestes paraules o que no les hagi llegides, s’adona que pot donar curs a alguna cosa en el seu cap i ho eviti, realment em trauré el barret davant seu, perquè és molt difícil resistir-se a no voler conèixer el desconegut, o almenys, ho va ser per a mi.
La idea d’aquest article ha sorgit a partir d’haver tingut un motiu, deu anys després del primer, tan clar com va ser el que em va causar el primer brot psicòtic. Hi ha hagut més circumstàncies al llarg de la meva vida, però han estat tan lleus que el meu cap ni tan sols s’ha parat a pensar que podien desencadenar en un brot. Ha estat a partir d’aquest últim, que ha estat tan clar, que he identificat altres experiències com a lleus brots. Així que bé, un es va a acostumant, es va fent a la idea, que té alguna cosa al cap que serà capaç d’inventar-se una cosa totalment creïble i convincent per conquistar-lo.
Ajuda moltíssim a combatre això, per a mi, aquella primera experiència que vaig tenir, ja que tots els brots que he tingut han estat similars. La medicació, suposo, que fa que no tingui calfreds ni atacs d’ansietat en pensar depèn quines coses. I l’evidència que el que em passa és una malaltia mental o un trastorn, que sorgeix de saber que el que pretén aquesta cosa que hi ha al meu cap, és sempre el mateix: que em cregui l’enviat de l’apocalipsi.
O qualsevol varietat en la qual es pot convertir el concepte d’enviat de l’apocalipsi: la reencarnació de Buda, per posar-vos l’exemple més suau del que es em va arribar a passar pel cap.
Positiu? Es pot treure alguna cosa positiva d’això? Doncs he aconseguit treure alguna cosa positiva d’aquesta última experiència.
He estat vivint aquests deu últims anys, des que em va donar el brot psicòtic, amb por. Por a tenir al·lucinacions tant auditives com visuals, por a interpretar equivocadament la realitat… En definitiva, por a qualsevol petit símptoma que podia ser característic de qualssevol dels trastorns que vaig patir durant el brot psicòtic.
Però ara sé, a partir d’aquest segon clar desencadenant, que cap d’aquests trastorns pot tornar a aparèixer, que el brot psicòtic no pot tornar a aparèixer, sense abans patir un principi que el desencadeni.
Així que toca estar alerta. Ara toca aplicar totes les estratègies que he anat forjant durant aquests deu anys “gràcies” a la por, perquè el brot no es desenvolupi en el meu cap. Sí, sento que aquests deu anys, encara que he viscut amb incerteses, no han estat en va: Estratègies forjades, desencadenant detectat. Gràcies a aquestes estratègies sé el que he de fer després d’haver detectat el que em passa. Ara només tinc por que quan aparegui un altre motiu que desencadeni un brot, no sàpiga identificar-lo com a tal.
Alfonso Gálvez
