Jo em prenc dos antipsicòtics cada dia. Me’ls prenc a mitja tarda, perquè abans me’ls prenia a la nit i no podia dormir tranquil. Ara sé que ben entrat el vespre em vindrà la son, amb la qual cosa vaig a dormir més d’hora i em llevo més d’hora. Puc dir-vos els psicofàrmacs que em prenc: 200mg. d’Amisulprida (principi actiu) i 8 mg. de Perfenazina (principi actiu), al dia. Abans havia estat amb dosis de 600mg. o 400mg. d’Amisulprida, però em vaig queixar i me la van disminuir.
El motiu de la queixa no era altra que les dosis més altes em provoquen nombrosos efectes secundaris: m’engreixo moltíssim, tinc ginecomàstia, em provoca moltíssima rinorrea (plor als ulls i secrecions nasals), sobretot pels matins quan em llevo. També em causa nàusees, fins al punt de llevar-me a mitja nit per anar al lavabo i vomitar el sopar, tot i que el sopar no tingui res que em provoqui les nàusees. Les nàusees me les provoca el fàrmac, n’estic 100% convençut. Aquest fàrmac que em prenc té histamina, i provoca tot això.
A més dosis d’Amisulprida, més nàusees, per tant, primer vaig ser jo qui voluntàriament vaig abaixar-me la dosis, i després em vaig queixar a la psiquiatra, que en no baixar del burro que m’havia de seguir prenent 400mg., vaig decidir canviar de psiquiatra. El resultat del canvi encara s’ha de veure. He de dir que la nova psiquiatra em va proposar un canvi de l’Amisulprida per Aripiprazol (principi actiu), resultant que els dos o tres primers dies del canvi progressiu (menys dosis d’Amisulprida i més d’Aripiprazol) em van causar tants estralls en el meu comportament, que als dos dies vaig deixar l’Aripiprazol i a la següent visita psiquiàtrica la professional me’l va retirar i em va tornar a deixar l’Amisulprida de 200mg.
Més enllà de consideracions sobre la medicació, amb la que qui més qui menys hi té experiència i pot explicar-nos la seva, hi ha la idea que transmet l’Antipsiquiatria, i entre molts socis d’ActivaMent també hi és, que la medicació no serveix, que no arregla res i que espatlla més coses que no pas n’arregla. Conec qui ha deixat els psicofàrmacs i ho porta bé, però ho porta bé perquè fa algun tipus de teràpia més intensiva com el Diàleg Obert, que a Barcelona hi ha un grup de gent: afectats, familiars i professionals que ho practica. Mentre que la gent que vivim en un poble “aïllat de la civilització”, com aquell qui diu, no tenim accés a aquest avenç que ens arriba de Finlàndia: el Diàleg Obert.
Jo sóc una persona molt activa, mentalment, però alhora tinc els ritmes circadiaris alterats gairebé permanentment. Mai sé quan tindré son, quan voldré dormir, quanta estona dormiré o quan em llevaré, de manera que la medicació m’ajuda a donar un ritme vital en els meus horaris de son i vigília. Em permet tenir compensat el meu malestar quan noto els pròdroms que podrien dur-me a tenir un brot psicòtic, si no em cuido. Els antipsicòtics em permeten posar fre a la meva ment delirant, quan les al·lucinacions no em fan la vida impossible i no sento veus, ni veig coses que no són. Les creences falses no deixen de ser el meu fantasma, però, de qui no deixen de ser un fantasma? Les persones que tenim algun tipus de psicosi sabem que si no es tracta el nostre “malestar mental” quan tenim dies hiperactius, o pel contrari, hipoactius, en els que ens abandonem en un llit i ja poden cridar qui vulguin, que no ens podem aixecar, o fer alguna cosa positiva, que sempre estem negatius i suspicaços perquè sempre hi ha algú que ens vol fer la vida impossible o la punyeta… aquestes persones sabem que hi ha una cosa que es diuen fàrmacs antipsicòtics, que no són la panacea, però ens ajuden una mica més en aquest propòsit de mitigar els símptomes del trastorn –segons el meu punt de vista- i ajuden a fer-los més suportables, a pesar de tots els efectes secundaris, tan indesitjables… com horribles!
He llegit en algun lloc que les medicacions psiquiàtriques, els antipsicòtics, per exemple, poden causar problemes cardíacs, això resulta, a la llarga amb atacs de cor, que poden ser letals en alguns casos. Joanna Moncrieff en parla en el llibre “Hablando claro”. Bé, si em ve un atac de cor i em moro, els qui vinguin darrera meu, sabran què significa això de la psicosi i el tractament amb els antipsicòtics. Sabran què significa que tractin el teu problema de salut mental amb una química de dubtosa reputació, que per no tenir, no té el recolzament d’activistes per la salut mental, que en primera persona som qui rebem els efectes secundaris d’aquestes medicacions, que poden resultar en letals, si no ens cuidem.
Les persones que tenim esquizofrènia tenim un índex de vida fins a vint anys inferior a la resta de la població. Si és així en el meu cas, he decidit aprofitar tots i cadascun dels dies que em queden en aquest planeta, de manera que com deia Steve Jobs: “Si vius cada dia de la teva vida com si fos l’últim, algun dia realment tindràs raó”. Així em prenc la vida darrerament, essent conscient que no duraré gaire, encara que sigui per la punyetera medicació, o el tabac… del qual em costa horrors desprendre-me’n fàcilment.
Dani Ferrer
