Internet ha suposat una gran revolució en el sector dels mitjans de comunicació i la informació. També les xarxes socials. No oblidem que en l’anomenada “primavera àrab” les xarxes hi van tenir un paper determinant.
El 13 de maig de 2014, el Tribunal de Justícia de la UE va reconèixer el dret a l’oblit en els buscadors d’internet (Google com a vaixell insígnia) a petició d’un ciutadà espanyol, que apareixia en els buscadors com a morós, després que aquest ja havia saldat els seus deutes.
El dret a l’oblit xoca amb un altre dret, que és el de la llibertat d’informació, i un altre: el dret a la llibertat d’expressió. La sentència del Tribunal va crear jurisprudència i es basa en les lleis de protecció de dades. La sentència també deia que en alguns casos preval el dret a la informació de personatges públics, per exemple, sobre el dret a l’oblit.
En relació als mitjans de comunicació, en els que hi ha múltiples notícies que estigmatitzen el nostre col·lectiu, aquest és un camp a explorar: el del dret a l’oblit. Partint de la informació estigmatitzant, que abunda a internet, jo plantejaria el dret a l’oblit com a manera de lluitar contra l’estigma. Missió impossible? Evidentment, no perquè Hitler hagués escrit “Mein Kampf” (“La meva lluita”), pot deixar de consultar-se el llibre. Però cal fer una revisió a consciència de què significa l’autoria de llibres de persones que han liderat l’holocaust i la devastació en la segona guerra mundial. De manera que citar en un documental o llibre algun passatge del llibre de Hitler, no significa pas estar-hi d’acord, sinó acollir-se al dret de cita per exemplificar el pensament d’aquell dictador xenòfob.
La lluita contra l’estigma i la discriminació en salut mental jo crec que també passa pel dret de cita i el dret a l’oblit, a més del dret a la no discriminació. Altres diran que prevalen els drets a la informació i a la llibertat d’expressió. En aquest difícil equilibri entre tants drets, jo advoco per citar sempre les fonts de la informació. El fet de citar les fonts, o les referències bibliogràfiques, periodístiques o d’internet sempre ens situa en un context en el que un mateix pot discernir si la informació és d’interès o ens resulta honesta o favorable als nostres interessos. La llibertat d’expressió té això: que és molt diversa i no sempre acontenta la majoria. Hi ha autors o mitjans de comunicació que ens resulten més simpàtics o són més afins a la nostra ideologia perquè no hi ha una única realitat objectiva, sinó moltes de subjectives. Jo diria que hi ha una gradació de més a menys objectiu i de més a menys subjectiu en el tracte de la informació.
L’estigma roman allà, en les pàgines de notícies que ens han estigmatitzat, perpetuant, així, aquest estigma pels segles que han de venir. Si aconseguíssim girar la truita i ser nosaltres, gent d’ActivaMent, a qui se’ns escoltés i se’ns difongués més, aconseguiríem contrarestar una mica la gran quantitat d’informació estigmatitzant i discriminatòria que hi ha per aquest món: amb informació de primera mà, en primera persona i basada en l’ideal d’una societat lliure d’estigma i discriminació, on totes les persones que tinguem un problema de salut mental també tinguem les mateixes oportunitats que qualsevol altra persona que no hagi passat pel trastorn mental.
Dani Ferrer
