Sóc, segons el psicòleg, ex-alcohòlic. Dels setze als trenta-cinc anys vaig beure gran quantitat d’alcohol. Tot va començar per voler sortir amb una noia. Et prens un parell de copes i et tornes una mica més valent. Ràpidament, si estava una mica deprimit o no estava gaire brillant, vaig començar a beure cada dia. Sortia de la feina fet pols i prenia unes cerveses i em semblava que anava una mica més alegre. La realitat em semblava insuportable, així que bevia una mica més.
Fins que vaig tenir el meu primer brot d’esquizofrènia i, a més a més, m’havia tornat una persona amb depressió crònica. Vaig adonar-me que l’alcohol no era la solució. En comptes d’estar més alegre, encara estava més deprimit. Així que vaig deixar de beure de forma diària i, durant uns mesos, vaig anar sobri. Després vaig anar a fer el servei militar. Allò era insuportable i, a la caserna, l’alcohol era barat. Amb un altre brot i, deprimit de nou, a més a més d’alcoholitzat, em van fer fora del servei militar. Allò va ser un alleujament. De nou a casa, i durant un parell d’anys de teràpies, pràcticament no vaig beure.
Però, després, per no estar tan deprimit amb els amics, vaig beure de nou i ja no vaig aturar-me. Al començament, quan sortia de la feina prenia un parell de whiskies. Després van ser quatre. Els caps de setmana m’emborratxava: divendres, dissabte i diumenge. Però tenia un cert èxit social amb el sexe oposat, així que bevia de forma sistemàtica.
L’alcohol va poder més que la feina. Quan m’aixecava al matí em prenia un cigaló; a mig matí un parell de cerveses; i quan arribava a les sis de la tarda estava ben borratxo cada dia. Vaig tenir altre brot i vaig haver de deixar de treballar. Això em va provocar una nova depressió i, durant uns quants anys, malgrat que no bevia com abans, bevia molta cervesa.
Un dia vaig pensar en les bogeries que havia fet estant ebri: havia perdut la feina i havia maltractat dues noies que havien sortit amb mi; havia dormit al carrer; i havia perdut el respecte dels amics i coneguts. Vaig adonar-me que havia de deixar l’alcohol. No va ser fàcil perquè en aquesta societat nostra l’alcohol està integrat en la cultura. Quan surts de marxa el més habitual és beure. Al migdia la gent fa l’aperitiu amb una copa, o vas amb els amics i et prens un cubata.
Però ho vaig fer. Vaig tenir algunes recaigudes, però les vaig superar. Ara fa vint anys que pràcticament no consumeixo alcohol i estic millor que mai. No sempre ho aconsegueixo, però he après a tenir un cert control sobre el meu estat d’ànim. Si a algú no li agrada que begui cervesa sense alcohol: ho sento, però jo sóc així (és sorprenent veure que hi ha gent que et menysprea si beus aquesta beguda).
L’alcohol és una droga dura. Ha contribuït seriosament a arruïnar-me la vida. Si tens un problema de salut mental l’alcohol no fa més que agreujar-lo. Si veieu que comenceu a estar una mica beguts cada cop amb més freqüència, atureu-vos i sigueu conscients del que feu. Hi ha molta gent que consumeix alcohol i no perd el control, però alguns sí que ho fem, i si cal deixar-lo, és que cal deixar-lo.
Moltes persones que beuen molt et diuen: “Vinga home, que una copa no et farà res!”. Mentida! Si beveu i esteu bé, endavant. Però, compte amb l’alcohol!
Fèlix Rozey
