La Nostra naturalesa és salut, alegria, vitalitat, innocència, creativitat, afectivitat, transcendència. En definitiva, és amor.
Tots naixem amb una preciosa i exclusiva essència. Jo vaig néixer amb la meva. Ara sé que és foc, passió. No obstant, al llarg de la meva història personal, em vaig posar capes i capes, com si fossin capes de cebes que em van allunyar d’aquesta essència. Les pròpies estructures de la societat, així com els traumes que vaig experimentar al llarg de la meva vida, van contribuir a que aquestes capes fossin cada dia més pesades, fins que van arribar a anul·lar-me completament de qui realment era jo. Estava totalment anul·lada com a persona, com a dona, en definitiva, com a ésser viu. El meu cos, ment i esperit… estaven pràcticament morts en vida, em sentia morta en vida.
Hola, sóc la Lourdes Lospitao, una dona a la que fa anys li van diagnosticar la “malaltia mental” de Trastorn Límit de la Personalitat i vaig haver de tancar el meu despatx d’advocada davant la impossibilitat de seguir exercint la meva professió.
Quan vaig escoltar aquell diagnòstic em vaig sentir com un Esperit Indomable que no acceptava ni volia rendir-se davant d’aquell diagnòstic que estava escoltant i ningú m’anava a convèncer del contrari. El diagnòstic psiquiàtric és una etiqueta que portem com una creu, una llosa molt pesada i sufocant. Jo vaig decidir no creure-me-la i vaig optar per posar-me la meva etiqueta: Esperit Indomable. Encara que les dos són etiquetes, la d’Esperit Indomable m’empoderava i em feia sentir viva; en canvi, la de TLP m’emmalaltia, i em feia sentir morta.
Aquesta decisió que vaig prendre en el seu dia va ser la meva salvació i a partir de aquell moment vaig començar a buscar on realment estava l’arrel dels meus símptomes, l’origen. Al principi no sé el que buscava, anava a cegues, però el que sí sabia i sentia molt endins de la meva ànima és que en algun lloc o algú em donaria aquella explicació que tant anhelava, doncs estava convençuda que jo no era una malalta de per vida. I vaig seguir lluitant fins a trobar qui era jo realment, una vegada despresa de capes i més capes, fins arribar a la meva veritat i a la meva essència.
Necessitava investigar sobre tot això, perquè em trobava en la meva vida amb tres opcions: sobreviure, morir o viure. I clarament vaig optar per viure.
El meu procés de curació va començar amb la Teràpia de Codependència i Sanació del Nen Interior, en la qual em vaig formar. A partir d’aquí vaig començar a aproximar-me a l’art i a la consciència corporal, a través de la Biodança i de SomaticExperiencing, de Peter Lévine, en les quals també em vaig formar. Cada una utilitzava una terminologia diferent per explicar l’origen dels meus símptomes, i des d’una part del meu cervell diferent, però les tres tenien en comú que els meus símptomes provenien de ferides o traumes infantils i, fins i tot, des del ventre matern (intrauterí), de naixement, d’abusos emocionals, violència, maltractament físic, abús sexual, abandonaments, ser testimonis d’actes de violència, pèrdua d’un dels pares, ferida de la vergonya, etc. No tinc espai aquí per poder explicar amb més detalls.
Vaig entendre clarament l’origen dels meus símptomes. En realitat, és l’explicació que durant molts anys volia escoltar. Que l’arrel d’aquests estava en la meva fisiologia instintiva, que eren fisiològics i biològics. No era una malalta, sinó una persona amb un sistema nerviós desregulat com a conseqüència de les meves experiències traumàtiques. Havia perdut la meva capacitat d’autoregulació del meu sistema nerviós. Amb la referida teràpia es pretén restaurar aquesta capacitat que tots portem dins des que naixem. És una capacitat innata del nostre sistema nerviós.
En cap moment vull donar a entendre que el procés de curació a través de aquestes teràpies sigui senzill, màgic i miraculós; però la possibilitat de conèixer els orígens dels símptomes i ser tractada com persona amb ferides o amb un sistema nerviós desregulat, i no com a malalta, predisposa i facilita el procés de curació.
Us asseguro que ha sigut un procés molt dur, però li dono gracies a la vida per haver experimentat en les meves pròpies carns tan l’infern com el cel; perquè si els símptomes que sentia eren l’infern, la seva reducció i fins i tot desaparició són una benedicció del cel, una profunda transformació interior. És tornar a néixer i començar a viure per primera vegada, és sentir-te viva i trobar l’essència, la teva papallona.
He recuperat poc a poc la capacitat d’autoregulació del meu sistema nerviós, l’autocontrol sobre les meves respostes i el meu comportament davant la meva vida, les meves ganes de viure, i seguiré treballant amb mi mateixa fins que surti tota la veritat.
Em considero una privilegiada per haver passat per aquesta experiència, per ensenyar-me la lliçó més important de la vida, estimar-se a un mateix, trobar qui ets tu realment, i per trobar la meva missió a la vida donant amb això sentit al meu patiment durant tants anys. Tots tenim en la vida una missió, quelcom que aportar a la humanitat, i tot el que ens passa al llarg d’ella ens està donant senyals de quin és el nostre camí.
La meva missió ara sé que és transmetre, a través de la meva experiència vital i com a persona formada en les teràpies referides en aquest article, que els símptomes traumàtics d’una persona diagnosticada amb TLP tenen un origen tant fisiològic com biològic i que aquests no són sinònims de malaltia, ni molt menys són de per vida, ni defineixen a la persona. Que una vegada que anem restaurant la nostra capacitat d’autoregulació del nostre sistema nerviós i descarregant l’energia de supervivència que tenim retinguda, els símptomes van disminuint i alguns desapareixent.
Per això la vida em va donar la oportunitat de presentar-me al I Congreso y Certamen Nacional de Arte y Salud mental, organitzat per Faisem, (Fundació Pública Andalusa de Salut Mental), que es va celebrar a Sevilla l’octubre de l’any passat. Van seleccionar la meva Comunicació ¿Trastorn Límit de la Personalitat o Esperit Indomable?, amb ella vaig poder transmetre el meu missatge, i la meva obra audiovisual; “El camí a la meva essència”.
No obstant, crec que el més important que puc transmetre-vos és que tingueu esperances. No hi ha malalts de per vida…
Lourdes Lospitao
