Un dia sents, sense saber per què, que la llum s’apaga, que alguna cosa en el teu interior ha canviat. I el pitjor, no saps per què, l’obsessió s’apodera de tu. Sents que no mereixes existir i et preguntes una i altra vegada per què et sents així. Passa el temps i, sense saber com, tot canvia, tot sembla brillar. Tot canvia radicalment… Només vull volar o escapar. Em sento enèrgica i amb força. No em jutjo i actuo per impuls com un animal. Només m’importa divertir-me. No tinc son ja… Per fi, les meves amigues m’ingressen en veure com actuo. La llum s’apaga. Ja no sento res, totalment sedada.
A causa dels meus antecedents familiars, ràpidament em van diagnosticar de trastorn bipolar en fase maníaca, igual que el meu pare. La meva estada al psiquiàtric va ser positiva, em sentia totalment protegida, era menor d’edat i tenia tan sols disset anys. Però, donat el meu estat, van decidir deixar-me allà ingressada en un centre d’adults. Recordo la xocolata desfeta dels dijous al matí. I el suc de préssec després de la medicació. No volia sortir a l’exterior, tenia molta por de mi mateixa. El meu psiquiatra em va donar l’alta perquè deia que m’havia adaptat massa al medi. Vaig estar ingressada un mes i mig. El pànic es va apoderar de mi Tot semblava tan gran! Recordo, camí a casa, vaig passar per un pont, em vaig situar al mig, i em vaig preguntar: “Cap a on vols anar?”. Vaig tancar els ulls i amb totes les meves forces vaig desitjar estar bé, com abans. Això em va ajudar i m’ajuda. A vegades vaig a aquest pont i em pregunto: “Ho estàs fent bé?” I dono gràcies a Déu.
Posteriorment vaig anar al Centre de Dia, on per primera vegada vaig consumir porros i alcohol diàriament. Fins que em vaig adonar que la meva salut estava per sobre de tot, que no necessitava drogues addicionals, ja prenia força de les terapèutiques per estar eutímica. Durant molts anys vaig trigar a acceptar el meu trastorn afectiu bipolar perquè l’associava a ser igual que el meu pare. El qual mai es va medicar. La meva infància no va ser fàcil. Ell era Guàrdia Urbà i la psiquiatra li va fer diversos tests. Li van retirar l’arma. Era summament violent i canviant.
En la meva infància, els meus germans i jo vam passar por. Por d’estar a casa i d’estar fora d’ella. Les bronques i baralles eren contínues. Recordo, amb tan sols cinc o sis anys, li vaig demanar a la meva mare: “Divorcia’t d’ell”. Em va contestar que no podia econòmicament. La meva mare estava sola, tenia a tota la seva família a Andalusia, tractant de protegir-se a sí mateixa i als tres nens petits. Sempre vaig tractar de protegir la meva germana. A la meva mare constantment la violava i pegava. Al meu germà li cridava “marieta”. En fi, com podia acceptar tenir el mateix trastorn que ell? No podia acceptar-ho.
Ara entenc que el meu pare no era un “trastornat mental”, sinó una mala persona. Em va costar molts anys acceptar el meu trastorn pel que ja he explicat. Mai més vaig tornar a recaure, estic estable des dels divuit anys.
El que m’ha ajudat és tenir sempre fe en mi mateixa i no comparar-me amb ningú. Em dic: “Ets un ésser únic, estimat i irrepetible. Cadascú sap el seu camí i la lluita recorreguda, mai et donis per vençuda”. Ja no em jutjo. El que vaig fer quan estava malament no va ser la meva responsabilitat. No em comparo amb ningú. Tots som éssers estimats, únics i irrepetibles. Mantinguem la fe i esperança en nosaltres mateixos, ja que som uns lluitadors i, malgrat el que vam patir, amb una actitud adequada i positiva es surt d’això. Ara sóc lliure, lliure de mi mateixa.
Rosana Llorente
