He pogut corroborar amb companys d’associació que, en algunes situacions i ocasions, ens fa sentir malament que ens preguntin: “Com estàs?”. En realitat, no és una cosa que ens afecti solament al nostre col·lectiu. Segurament, si visites a un amic que s’acaba de trencar una cama, no li agradria aquella pregunta, perquè està a la vista. En el meu cas, diagnosticat amb trastorn, quan una cosa se’m posa malament o em fa mal intento trobar-li un perquè a aquell mal, i és que per mi, trobar el perquè significa la fi d’aquella idea, deixar de pensar en ella. Així que m’he preguntat perquè en ocasions em posa malament que em preguntin: “Com estàs?”, per a què em deixi de fer mal. I ho he aconseguit, ha deixat de fer-me sentir malament. El què ha sortit és això:
– Hola, com estàs?
– Doncs, francament, em trobava bé, fins que has vingut tu.
– Renoi! Que “borde” que ets, només t’he preguntat por la teva salut.
– Per començar, m’estàs dient que sóc “borde”. L’expressió: “ets borde” encara que el 99% de la població no ho sàpiga, ve de la paraula borderline, una de las maneres de definir el TLP. Per desgràcia, expressió utilitzada per la població i més darrerament en alguna sèrie d’algun mitjà de televisió, discriminant-nos i fent que aquesta discriminació es quedi en la consciència de la gent, sense que la gent sàpiga l’origen de la paraula “borde” o la veritat sobre el trastorn anomenat borderline. En la consciència de la gent només queda que un “borde” o una persona amb borderline és quelcom dolent. Així estàs dient que les persones amb TLP son antipàtiques.
– Jo no tenia ni idea d’això.
– Ja, però és que mai m’havies preguntat per la meva salut. Em preguntes per la meva salut ara que saps que he patit un trastorn mental.
– I què té de dolent això?
– Que què té de dolent? Mira, tu no em preguntes per la meva salut. La tele, la ràdio, qualsevol mitjà de comunicació, diu quasi diàriament que estampem avions, que matem a professors amb ballestes, que ens emmerdem en tirotejos…
– Però…
– Que matem, que som impredictibles, que no tenim intel·lecte, que estem en aquesta situació perquè no volem sortir d’ella etc. Me dóna la sensació que tu no m’estàs preguntant perla meva salut. Em dóna la sensació que t’estàs preocupant per la gent que m’envolta. Segurament, quan vas sentir que l’Alfonso havia tingut un brot psicòtic o una psicosi, la paraula psicosi et va recordar a la pel·lícula d’Alfred Hitchcock –pel·lícula el contingut de la qual plasma perfectament el brutal estigma que patim–, i tu t’estàs preocupat per si sóc capaç de fer res així.
– Però, per què dius això? Jo he preguntat per tu.
– M’estàs preguntant per la meva salut mental perquè mai m’has preguntat per la meva salut fins que has sabut que he travessat per un problema de salut mental. I, encara que mai t’he donat motius per què pensis res dolent de mi, ara dius preocupar-te per mi, quan en realitat t’estàs preocupant de la gent que està al meu voltant.
– Això no és veritat, sempre he pensat que eres un tio collonut. Per això m’estranya que tu tinguis un problema de salut mental.
– És igual el què pensis de mi. És més fort l’estigma, els prejudicis que envolten a la salut mental, que la personalitat dels qui hem patit un problema de salut mental. Per això, tu quan em preguntes per la meva salut, t’estàs preocupant en realitat de la gent que m’envolta. T’estàs preocupant de que no els estampi quan estigui pilotant un avió, o de que no els mati amb una ballesta. I les persones amb un problema de salut mental podem ser collonudes.
– Però, què dius Alfonso! Jo no havia pensat en aquestes coses, en absolut.
– Tu no tens un trastorn i jo sí. I no tens ni idea de quina manera m’afecta l’estigma. Ara ho saps. És així com m’afecta l’estigma.
Per això, quan em pregunteu per la meva salut i en ocasions no em posi a saltar d’alegria, no m’ho tingueu en compte. No és culpa meva. De veritat que jo estic esperant el dia en què em pregunteu per la meva salut y pugui donar-vos una abraçada ben forta i dir-vos:
– Estic bé, gràcies. S’ha acabat aquesta merda.
Així que bé, us haureu donat compte que el meu problema, en ocasions, quan em preguntaven: “Com estàs?”, és l’estigma. Per això m’agradaria acabar amb el següent missatge: Cada vegada que culpen al nostre col·lectiu d’actes violents estan tapant a una mala persona, que és en realitat el tipus de persona que els realitza. Però bé, tindran els seus motius per tapar a las males persones. Vostès segueixin a la seva que nosaltres seguirem a la nostra, dient que els actes violents els fan les males persones, fent conscient l’inconscient, com va dir Freud, només que ens hem cansat de fer-ho tan sols en les psicoteràpies.
Alfonso Gálvez
