Us semblarà idiota aquest article, encara que últimament i després d’haver estat tancada a casa, a causa d’un refredat, li dones més voltes al cap del que és habitual… I penses i penses i tornes a pensar. Per variar, tinc tot d’idees negatives cap a la meva persona.
Del temor a quedar-me sola, a la solitud, fins i tot venia a mi la idea d’acabar tancada al psiquiàtric de per vida. Idees molt, molt negatives, però: Qui em diu a mi que no podrien fer-se realitat? Ja que veritablement sóc una persona amb discapacitat, amb una pensió no contributiva que amb prou feines arriba als 500 euros. Per malament que soni, he de veure la més crua realitat. Depenc molt de la meva parella, Miquel, que és qui m’ajuda en aquests moments, i també de la meva pròpia família.
Però això no vol dir que sigui una persona dependent. Bé, en allò econòmic sí i ho reconec, però en tota la resta em manego bastant bé sola. No necessito ajuda de tercers perquè em facin les feines domèstiques, ni el llit, ni el menjar, etc.
De fet, vaig aprendre a cuinar jo soleta amb vídeos de YouTube, i no se’m dóna gens malament. És més, em relaxa, odio i detesto a les persones que pel simple fet que tinguem un grau de discapacitat, et tracten com a inferior i vulguin ajudar quan no fa, en veritat, cap falta. Això per mi és generar un clar estigma envers nosaltres mateixos.
En fi, si jo el dia de demà em veiés sola, sense en Miquel i sense la família, a un centre psiquiàtric o quelcom per l’estil, crec que ho superaria com he superat tantes i tantes coses en la meva vida, perquè no em quedaria cap altre remei per la supervivència.
Podria ser que interpretéssiu aquest article de manera molt dramàtica. Us vinc a dir que no tindríem altre remei que suportar-nos i quedar fotuts. En fi, tots nosaltres som uns supervivents, o no?
Potser no, però qui sap si en la nostra vida hem estat cansats o esgotats per tantes i tantes vegades de lluitar, que sembla que fins i tot tinguem que demanar perdó per un trastorn mental. En el meu cas va venir i s’ha mantingut en el temps, a vegades donant molta guerra i altres, com és ara mateix, de manera estàtica.
La meva pregunta, i essent com és el meu cas, cicladora ràpida, sempre em pregunto: Fins quan? I com diu la coneguda cançó que se’m repeteix al meu cap: “Quizás, quizás, quizás”.
Núria Prats
