Des dels temps en els que el meu pare em deia: “contra mandra, un bon bastó!”, sempre m’ha quedat un buit enorme al meu cor en ressonar-me, cada vegada que em costa de llevar-me o vestir-me per sortir de casa, la maleïda frase dins el meu cap.
El wiktionary defineix la mandra com: “peresa, manca de ganes de fer res. Derivats: mandrejar. Sinònims: deixadesa, desídia, ganduleria, indolència, nyonya, peresa”.
Quan algun professional de salut mental m’ha esmentat la paraula “mandra” per referir-se a la meva poca motivació o ganes de fer coses, se m’ha regirat l’estómac. Un clar exemple d’estigma en l’àmbit sanitari.
La mala fama de la mandra en el llenguatge català i, en concret, amb el refrany que he dit al principi, em porta a malpensar d’uns i altres. És com que mandra s’oposa a disciplina i rectitud. Com si estiguéssim a l’exèrcit, tu! No m’agraden alguns refranys per allò de pejoratiu que tenen. No tots els refranys contenen saviesa, perquè alguns estan basats en prejudicis fortament arrelats.
Jo puc patir símptomes negatius de l’esquizofrènia, com ho són l’abúlia o l’apatia. Com diu aquest article del Fòrum Clínic, es tracta de: “Falta de voluntat o d’energia per emprendre alguna cosa, es manifesta per una inconsistència en la realització de tasques, que fins i tot pot repercutir en una falta de condícia i higiene”. Confondre l’abúlia o l’apatia amb la mandra em sembla un error molt greu.
No hi ha punt de comparació. La mandra, penso jo, es pot practicar a consciència i per voluntat pròpia, mentre que l’abúlia i l’apatia són estats en els que ni el teu cos, ni la teva ment, et poden treure de l’enorme buit que sents a dins, amb tota la implicació en la voluntat que això suposa. “La voluntat pot emmalaltir?”, em vaig preguntar una vegada. I em vaig respondre: “Amb l’esquizofrènia clarament que sí”.
Sense marge de dubtes, qui pateix els símptomes negatius de l’abúlia i l’apatia és susceptible de ser estigmatitzat quan ens confonen amb mandrosos, ganduls o deixats. És molt dur, per una persona que ho passa malament degut als símptomes d’un trastorn que no el desitja, i del que ha sigut diagnosticat, que t’insultin dient aquests adjectius. Em sembla de molt poca sensibilitat i molt poc respectuós que a les persones que patim esquizofrènia, trastorn bipolar o depressió, que són els principals trastorns en els que es pot donar abúlia i apatia, que se’ns titlli de no voler fer res i ser mandrosos.
En aquest sentit, demanaria a la nostra societat una reflexió profunda a l’entorn d’aquests matisos importants que hi ha entre la mandra, l’abúlia i l’apatia. No barregem conceptes. Parlem clar i sense ambigüitat. I demano respecte per aquells qui, degut als símptomes propis del nostre trastorn, no podem aixecar l’ànim del terra durant hores, dies o setmanes (molt a pesar de la medicació antipsicòtica que promet tractar aquesta mena de símptomes negatius, amb la dubtosa certesa que sigui així).
Dani Ferrer
