Estic convençuda que la meva baixa autoestima i la construcció d’una autoimatge negativa en la meva infància i adolescència em van dur a la depressió. Segons tinc entès és una edat molt important per construir la confiança en nosaltres mateixes i a creure en les nostres pròpies capacitats.
Però, clar, això és difícil quan pateixes en primera persona assetjament escolar i tot allò que implica; quan et sents petita perquè un nen et ridiculitza davant de tota la classe dibuixant a un extraterrestre i posant el teu nom a sota; quan et dibuixen despullada i ho firmen tots els nens de la classe; quan t’insulten uns quants nens fins a fer-te plorar; quan et peguen pels passadissos, et preguntes: Què estic fent malament? I la resposta és que una ha d’aprendre a fer-se respectar, però això no significa que els nens marginats o assetjats tinguin la culpa de les injustícies o crueltats comeses gràcies a l’educació (en aquesta societat tan difícil en la que vivim). Podria escriure una infinitat d’anècdotes de situacions de crueltat i falta de respecte cap a mi, però crec que és important ressaltar que, potser, en les aules haurien d’apostar més per la mediació, amb les persones marginades; a ensenyar a respectar més als altres; o a no tenir menyspreu perquè vegis a una persona diferent de tu. En el meu cas jo no sabia defendre’m quan es ficaven amb mi, fins i tot em donaven clatellots pels passadissos, em tiraven papers… Veien en mi una presa fàcil, algú amb qui sobrepassar-se per sentir-se superiors. Crec que allà estava la base de que jo forgés el pensament que jo no valia. El valor de la meva persona posat en dubte per tants anys d’assetjaments i abusos. Però tenia un punt al meu favor: La fortalesa de caure, però tornar-me a aixecar, d’anar a classe malgrat tot i d’esforçar-me en estudiar. La situació, complicada, de fer un crit de tant en tant per fer-me respectar i que em deixessin en pau.
Una vegada un bon professor que vaig tenir, que va castigar a uns quants nens per dibuixar-me despullada, em va dir que aquests nens que m’assetjaven ho feien perquè en realitat tenien un complex d’inferioritat i el suplien ficant-se amb els altres. Crec que en el fons sempre vaig tenir por a la gent. Em veia inferior, i el fet que, a més a més, les meves notes no fossin molt bones em feia pensar de la meva persona que era poc intel·ligent i no valia. Però amb el temps vaig aprendre a confiar en mi. Quan un professor em deia que jo no podria exercir una carrera per primera vegada, vaig decidir confiar en mi mateixa i estudiar: Em vaig treure infermeria amb notable alt. Però després d’acabar la carrera les meves inseguretats i les meves pors em varen dur a una depressió enorme per la pressió de la meva carrera, per la meva responsabilitat. Però em vaig recuperar, vaig treballar molts anys, vaig estudiar dos màsters, em vaig casar amb un bon home i vaig tenir una filla preciosa. En definitiva: Vaig confiar en mi i en les meves capacitats, vaig lluitar per la meva filla i és que si he après quelcom de la depressió és que s’ha de confiar en una mateixa. Estimar-se; fer-se respectar, però amb un equilibri emocional i no de forma agressiva, ni de forma passiva, sinó assertiva (perquè és molt perillós deixar que tot el món et digui que has de fer allò que ells o elles creuen). Si t’insulten és quelcom traumàtic per qualsevol persona, perquè en no poder defendre’t sents una frustració constant, i la frustració i desesperança porta a la depressió. Per això tenim que tractar-nos com el millor amic que tenim; cuidar-nos amb una bona alimentació; exercici; mantenir-nos ocupats; relacions socials; equilibri emocional; confiar en nosaltres mateixes i donar-nos compte que totes som éssers humans i tenim la nostra vàlua. No permetem que altres, sense que els haguem donat motiu, ens ignorin.
Per acabar diré un refrany castellà molt apropiat per aquest article: “Ni eres más santo porque te alaben, ni eres más vil porque te desprecien, lo que eres, eso eres”.
Conclusions: Hem de creure en nosaltres mateixos, ressaltar les coses positives, fer-nos respectar i confiar en les nostres possibilitats, que són moltes. Perquè només un mateix sap fins on és capaç d’arribar i si un s’ho proposa a consciència, pot aconseguir coses meravelloses i quan aconsegueixes els objectius que et proposes, siguin grans o petits, emana la satisfacció del treball ben fet. I aquesta és la veritable felicitat, encara que no sigui tan eufòrica.
Blanca Aguilera
