He après a sentir i valorar l’exposició oral de la història de vida a càrrec dels meus companys activistes en salut mental. Em vaig engrescar a escriure-la igualment, adaptar-la al variat tipus de públic davant meu i assistir a la reacció dels espectadors. Reconec que altres relats poden ser molt rics en emocions i patiments, sense entrar en comparacions. El que t’arriba al cor són vivències doloroses o algun tracte discriminatori, a vegades de l’entorn més proper. Parlen d’una sèrie d’anys quan les dificultats han estat repetides, però ells i elles, com jo, hem anat evolucionant i trobant les claus de cada trastorn.
En el meu cas, puc declarar que des del primer brot, al 2000 (amb 25 anys), fins al 2014 no vaig tenir gaires sotracs importants. Només un ingrés al començament. En conseqüència, el meu monòleg adreçat a l’audiència de torn ha inclòs tant experiències en primera persona, com anècdotes de coneguts o comparacions una mica literàries. Sí, es cert que vaig estar en contacte uns mesos amb persones de l’Associació de Bipolars de Catalunya però ho vaig deixar, malgrat que miraven d’editar una revista interessant i m’agrada escriure. D’altra banda, vaig iniciar una relació a distància que va durar uns anys i ni amb la meva parella ni amb els meus amics o familiars el trastorn va estar gaire present. Les amistats van veure néixer la meva problemàtica i va ser un tema que no entrava amb freqüència a les nostres conversacions. Com anys enrere,passava èpoques alegres o tristes i vaig continuar al mateix lloc de treball.
Quan vaig estar solter, de nou, em va tocar assimilar-ho i amb el temps una altra relació a distància m’esperava, fins que vaig anar a viure a Colòmbia amb ella dos anys. Em vaig enfrontar a un horari laboral dur i per primer cop ja no estava en contacte amb la meva psiquiatra, ni la meva gent. Malgrat tot, la resta va anar prou bé fins que vaig patir moments incòmodes tant amb la meva parella com a la feina.
La solució, després d’un total de sis anys de contacte, va ser tornar a casa meva. El meu període de dol va passar i justament l’any que vaig conèixer tant Activament com Obertament vaig travessar una fase d’hipomania. Estava descobrint un camí gratificant, d’utilitat i d’autoestima, i pagava un preu per estar feliç. Sens dubte, el poc descans i l’abús de l’ordinador van ser claus per aquest estat d’ànim eufòric. Després de la pujada va venir una davallada anímica però a partir d’aleshores ja em convertia en un activista més en salut mental, disposat a sensibilitzar a qui sigui. I en això seguim.
I ja acabo aquest any. Vaig posar fi a una nova relació després de superar un període d’irritabilitat amb el món, i de nou la hipomania va aparèixer quan em notava més content. La tornada de l’ensopiment, un bloqueig mental i físic hansigut difícils d’assimilar amb pocs dies de diferència. D’aquestes setmanes he verificat com els amics poden parlar entre ells per crear un altre grup de WhatsApp a fi de no agitar-me més. I que quan estàs en una crisi pot ser que no puguis veure un d’ells només fins una setmana més tard, degut a temes familiars, distància geogràfica… Per sort, parlem de temporades curtes en els darrers 17 anys i s’ha d’adonar un mateix que ha d’esforçar-se en deixar el forat, amb les ajudes que calgui, i que cada vegada la nostra lluita és més visible.
David García
