Hi ha una dita castellana que diu: “Llama a un hombre ladrón y robará”. A nosaltres, les persones amb problemes mentals, en els llibres, per televisió, a la premsa, ens diuen que som assassins i perillosos. El temps que vaig passar a Alerta Estigma, de la campanya Obertament em va deixar ben clar que les persones que patim esquizofrènia paranoide, com jo, som acusats de tot tipus de crims esgarrifosos. El problema és que és aquesta la imatge que té bona part de la societat, i si dius que tens esquizofrènia ja et miren malament.
Recordo el meu primer psiquiatra, quan em va dir que patia psicosi. No em va explicar res. I a mi allò de psicòtic em sonava a psicòpata. Estava de moda la cançó dels Talking Heads “Psico Killer” i amb tot plegat jo em vaig enfonsar en un infern mental. I si matava a algú i em ficaven tota la vida a la presó? Podia controlar els meus actes? Era un assassí en sèrie en potència?
Gràcies a Déu no li vaig fer mal a ningú. Perquè la situació de trobar-me aïllat i enfonsat també em feia sentir ràbia. I sentia ràbia contra la societat benpensant que em mirava per sobre de l’espatlla. Els meus amics em van abandonar i jo vaig abandonar els meus amics. I si era capaç de matar un desconegut emportat per la ràbia?
Tinc por que alguna persona amb els mateixos problemes que jo, hagi fet que la dita castellana abans esmentada no signifiques una profecia autocomplerta. La qüestió és com et veus a tu mateix.
Jo estava a l’atur i no tenia ni per un paquet de tabac. I em feia ràbia. Veia a la gent divertir-se i jo estava amb una depressió que em deixava fet pols. I també em feia ràbia. Quina era la cosa tan greu que jo havia fet en els meus divuit anys de vida perquè el meu cervell semblés un camp de concentració? Tenia ganes de calar-li foc a un banc o colpejar algun paio d’aquells que es divertien tant. I aquesta ràbia em feia por. Estava boig. Podia controlar-me?
En aquells temps no sabia que la forma com et mira la gent és molt important per la teva autoimatge. M’havia caigut a sobre tot l’estigma de cop. I de tot això el metge no em va dir ni una paraula.
Hem de deixar de banda de forma personal tot aquest estigma que fa que ens veiem a nosaltres mateixos com persones perilloses. Tot això és fals. I no hem de deixar-nos menjar el coco per la societat. Si els nostres problemes mentals ja són insuportables de per si mateixos, només falta que les caselles on et fica la gent ens facin fer una bogeria de Profecia Autcomplerta. La gent vol que funcionis com ella imagina. Et posa en una casella quan li dius que tens problemes mentals i vol que t’ajustis al que ella pensa. No podem caure en aquesta trampa.
Fèlix Rozey
