Quant hem après dels trastorns mentals des de fa trenta anys fins ara? Molt, moltíssim, diria jo. Inexplicablement i de manera proporcional hi ha gent que s’ha tornat més ignorant en el tema, per la seva incapacitat de posar-se al dia dels avenços de la ciència. També és veritat que com més descobrim, més interrogants se’ns plantegen, és una altra manera de estar en la inòpia.
Primer, la nostra ignorància i desconeixement sobre el trastorn que ens han diagnosticat, ens enfonsa en una profunda incertesa, de la qual no sortim quasi mai ben parats.
Després està la ignorància de la gent, sobretot la que mai ha sigut diagnosticada de una disfunció mental, a la que no li expliquis que pateixes una depressió, que et sents així o aixà, perquè el primer que pensarà si estàs treballant, serà: “Vaja, un altre cop vol la baixa i no sap com fer-ho”. Potser no t’ho digui en veu alta, però me jugo 1€ a que la majoria té aquesta mena d’elucubracions.
Tant per a la nostra pròpia ignorància com per la ignorància de la població en general hi ha remei. Davant del nostre propi desconeixement, és fàcil donar una mica de llum al nostre obscurantisme llegint, estudiant, demanant informació; en definitiva, posant-nos al dia pel que fa al nostre desgavell. Això dependrà de les inquietuds de cada individu, però jo us aconsellaria no quedar-se als preliminars, sinó seguir paulatinament i amb certa perspectiva temporal, escodrinyant a la nostra patologia.
Una altra cosa és la ineptitud de la gent, la qual es pot millorar, donant informació, sensibilitzant la població més jove, etc. Coses que realment ja s’estan fent.
De les dues inconsciències, la de major perill per a nosaltres és la primera, la pròpia. Jo puc en un moment donat passar de la persona que pensa que no vull anar a treballar, i restar-li importància a l’assumpte amb un: “Que et donin” . Però sí que m’enerva quan parlo amb algun usuari i en preguntar-li sobre la seva patologia o diagnòstic, em respon amb un: “Ho meu és cosa dels nervis…“, deixant-me desarmat per seguir preguntant o interessant-me per la seva situació.
Però aquest preàmbul no és més que un aperitiu, per entrar ja en el que considero un combustible altament inflamable per l’estigma i el autoestigma en la salut mental.
Aquest no és més que la por. També dels dos costats de la població, la que té i la que no té o no ha estat diagnosticada. Parlaré primer de la por de la població “normal” (si és que hi ha algú que es pugui considerar com a tal), que és el menor dels mals, ja que són prejudicis i fal·làcies que s’han anat creant al voltant de les persones usuàries dels serveis de salut mental.
Crec que la por de les persones “normals” és una por que no és real, ja que es basa en confabulacions, en mites o llegendes urbanes. El pànic que senten algunes persones és proporcionalment equivalent a la seva ignorància en el tema. I això es pot corregir de la mateixa manera que la ignorància, donant informació i sensibilitzant a la gent.
Una altra cosa és la por que tenim nosaltres, cap a nosaltres mateixos a causa del nostre “desordre mental”. I aquesta, senyors, és la més perillosa i la que m’ha portat a fer aquesta dissertació. Com sabreu, hi ha persones, ja siguin diagnosticats d’esquizofrènia, trastorn bipolar, etc., en les quals la por és el factor comú; és a dir, durant un brot psicòtic s’han manifestat diferents tipus de pors. Por a fer mal a algú; sentir pànic de les seves pròpies idees o pensaments (algú em vol disparar); por desorbitada a diferents elements, com poden ser els llamps en una tempesta, o por de perdre un ésser estimat, per posar uns quants exemples. Aquesta por sobrenatural, de vegades sense fonament, que ens ve de dins, és demolidora i crec que és una causa més que d’estigma, d’autoestigma.
És una por que ens fa creure a nosaltres mateixos que som diferents, que la gent ens veu des d’una altra perspectiva. Com li faig entendre a una persona que mai ha tingut deliris, que jo he estat mort de por, tancat a casa, ja que hi havia uns assassins que anaven a buscar-me? És clar, jo sé que no és real quan desapareix el deliri, però mentre ho viu, tinc dos tipus de por, el que m’apressa en aquest moment i el que em sobrevé més tard, pensant en el que pot passar si m’arriba un altre deliri.
I aquesta por és aquí present, tant quan estàs en brot com quan estàs sense ell. Ja penses en el que pot esdevenir, fins i tot, amb aquesta por convertint-se en paranoia.
“No és valent aquell que no té por, sinó el que sap conquerir-la“. (Nelson Mandela).
No ens quedem a una zona de confort, on estiguem còmodes, sense riscos; afrontem i conquistem, no les pors delirants davant les quals poc podem fer, sinó les pors que ens causen aquestes altres “pors”, portant-nos a autoestigmatizar-nos pensant que no sortirem mai d’aquesta, que ja no tornarem a ser com abans, que ja no trobem sentit a la vida, que no valem per a res; aquestes pors irracionals que fem nostres i que no ens porten ni aporten res de bo.
Deia l’actor Robin Williams: “Les coses que més temem ja ens han passat a la vida“.
A la vida hem de ser prudents, anar a poc a poc en el nostre camí per ella, però les pors no han de ser un impediment per recórrer aquest camí. Crec que les pors ens redrecen l’espina dorsal i ens fan més forts, quan hem aconseguit superar-les. Només conec una manera de vèncer la por i és enfrontar-me a ella.
Josep Franch
