Avui us vaig a fer una reflexió que potser us agradi o potser no. Li deia l’altre dia a una amiga per whatsapp: “Mira Flora, saps què em passa? que no m’agradaria curar-me del tot perquè ja no seria un més de vosaltres.”
Sembla una frase més, però amaga en sí mateix una gran complexitat. Sabeu que em van diagnosticar una esquizofrènia paranoide als 22 anys, i que estic medicant-me des de fa més de quinze anys ininterrompudament i complint al peu de la lletra. Per posar-vos una mica al dia dir-vos que el meu últim ingrés va ser l’any 2002. Vaig estar dos mesos sense tenir consciència del meu ésser, estava forassenyat. Van haver de donar-me TECS perquè la meva ment tornés a trobar-se i tornar a mi. No reconeixia ni a la meva muller, ni als meus amics, ni a ningú que estigués en contacte amb mi. D’aquells mesos no he parlat, ni preguntat massa, perquè no sé amb certesa que va passar. Ni la meva muller, ni els meus amics volen donar fe d’aquell temps perdut per mi.
Tampoc m’interessa explicar-ho massa, l’únic que us puc dir és, que no sé si van ser els TECS o la medicació o perquè tenia que ser així. La qüestió és que ho puc explicar, amb l’afegit que han passat 15 anys i no he tingut, toco ferro, encara cap recaiguda. És més, en l’última visita al psiquiatre em va abaixar la medicació. Gaudeixo d’una evolució fascinant en la que la meva ment va millorant en alguns conceptes, sense obsessions, sense presses, tornant-me una visió i una concepció de la vida més homogènia. Gaudeixo més de les persones que vaig coneixent, sobretot a ActivaMent: les comprenc, sento com a meus els seus problemes, el seu dolor i la seva ràbia, les seves incomprensions, les seves incerteses, però alhora sé col·locar una barrera entre ells i jo perquè les seves emocions i vivències no em facin mal.
Però, com tot en la vida, ningú pot assegurar que la meva esquizofrènia hagi remès, o que potser dintre d’uns mesos, el meu cap pateixi un viatge sense retorn i hagi de començar de zero altra vegada, aprendre a caminar, aprendre a llegir o aprendre a viure. “Clar” em direu vosaltres: “En això no fa falta pensar”, i teniu raó, però és més freqüent pensar en això que no pensar que un està curat.
Una altra cosa em direu: “Déu meu, curar-se… d’una malaltia mental?” impossible. Va, gent de poca fe, jo vull pensar que això és possible, si no en mi, en altres persones. M’agradaria fer una crida, per totes aquelles persones que creuen que han pogut curar-se d’un trastorn mental. I aquí es on enllaço amb la frase que vaig dir a la meva amiga: si jo em curés, si em convertís en una persona dins dels cànons, normal, ja no seria un de vosaltres. I per vosaltres m’estic referint a les persones que es deixen abatre per un diagnòstic, que no lluiten, que no se sublimen, que a pesar de veure la llum al final del túnel, no volen avançar cap a ella per temor a aquelles persones que romanen en la zona de confort, en la qual les està tot bé, que creuen que mai sortiran del seu ostracisme, que el lluitar no va servir de res.
Creieu-me, no sé què me depararà la vida, però teniu-me sempre en la vostra memòria com a un lluitador o como a algú que en el seu fur de consciència i, a pesar de les seves contradiccions, ha tingut el coratge per enfrontar-se a una esquizofrènia i donar-li un cop de peu al cul.
Tinc ja 54 anys. No són massa, però si tenim en compte les estadístiques, ja en són uns quants. Ara, amb la vellesa, poden esdevenir nous problemes: Alzheimer o demència senil, però això no serà obstacle per enfrontar-me a ells com bonament pugui. Mentre hi ha vida hi ha esperança. També sé per desgràcia que hi ha persones que encara que volguessin, no podrien. Però no per ells, no por la seva força innata, sinó per l’entorn o la situació en les que els toca viure, les seves amistats o parelles, etc.
Sé que és dur quan et fan la vida insuportable en l’escola. Quan et manca l’amor familiar per una mare alcohòlica, quan als 21 anys el teu amor idealitzat i omnipotent et posa les banyes. Sé que és dur quan et separes del teu primer matrimoni i és dur tenir una filla a la qual no coneixes i que ara compleix 22 anys. És dur tenir problemes d’alcohol sense reconèixer-ho fins que tens en els teus braços a un altre fill d’un segon matrimoni i llavors dius: “Basta! Què estic fent amb la meva vida?” I prens decisions: deixar de beure, deixar de fumar, deixar el cafè que ens torna cardíacs, i començar de nou.
Portant a coll l’estigma de la societat i nedant a contracorrent, sí que es dur… ¿Però què fem? ¿Ens tirem al tren? Jo he trobat una gran maquinista al meu costat: una dona que mai m’ha tingut llàstima, una dona que sense comprendre’m del tot em va dir una vegada: “Si emmalalteixes perquè tens que emmalaltir, estaré al teu costat, però si emmalalteixes pel teu mal cap, ja ets grandet… jo sentint-ho molt et deixaré”. Enteneu ara la meva afecció per la vida? Doncs el meu entorn: esposa, fill, sogres i amics, flueix amb sinergies positives. Però, perquè jo veig les coses d’una manera més positiva, també.
Bé, no us dono més la llauna, però creieu-me els qui em coneixeu i els qui no: No escric això per escriure. En el meu fur de la consciència m’agradaria que aquestes línies no es perdessin i que tinguessin una part de culpa en la recuperació d’aquelles persones de las quals formo part, i que inconscientment pretenc deixar de formar part perquè em vegin des d’una perspectiva diferent. Que diguin de mi quan passi davant d’ells: “Mira, Josep tenia una esquizofrènia i fa anys que està sense cap brot, ni res, fent una vida completament normal” i jo poder-los dir, omplint-me la boca: “Bon vent, esquizofrènia dels nassos!”.
Josep Franch
