No em cansaré de repetir fins que em quedi afònic, afònic de cridar o d’escriure, que tots aquells periodistes, polítics o presentadors que s’omplin la boca dels mots “esquizofrènia”, “esquizofrènic”, “paranoia” o “paranoic”, “psicosi” o “psicòtic”, “delirant” o “demencial” per decorar les seves declaracions sobre política, economia o nacionalisme, que no tenen res a veure amb salut mental, deixin de fer-ho amb menyspreu o amb un to pejoratiu.
He sigut testimoni, en aquests darrers anys, des que vaig entrar com a activista a Obertament i, em vaig fer soci d’ActivaMent, que m’han arribat infinits inputs de la premsa, la TV, la ràdio o internet sobre l’ús metafòric dels termes de salut mental que he expressat abans, de manera quasi abusiva i sempre amb una càrrega de negativitat a tenir en compte. Aquesta tendència a adjectivar “esquizofrènic”, “paranoic”, “psicòtic”, “delirant” o “demencial” a fets, persones o actes que són incoherents, desorganitzats o poc comuns, o poc freqüents, etc. em duu a pensar quanta incultura regna en aquest món.
Diu Stephen Hawking: “El més gran enemic del coneixement no és la ignorància, sinó la il·lusió de coneixement“. Uns creuen ser molt llestos, intel·ligents, cultes, sensats, que dominen el llenguatge i tenen un registre molt variat de recursos per expressar qualsevol temàtica que els proposin, donant a entendre la seva professionalitat, el seu grau de comprensió dels fets i un llenguatge curós i elaborat. Resulta ser ben bé el contrari del què pretenen, quan amb l’ús d’aquestes expressions estan etiquetant una sèrie de gent que no coneixen, ni han conegut mai, o en el cas que hagin conegut persones amb esquizofrènia, no han tingut mai el tacte o la sensibilitat per interessar-se per la seva història, en la que probablement hi hagi molt d’estigma i discriminació amagada i oblidada.
La llibertat d’expressió d’aquesta gent que s’omple la boca de conceptes de salut mental sense saber quin terreny trepitja em fa pensar en la temeritat. Temen no fer-ho prou bé quan els entrevisten o parlen sobre algun tema espinós, i s’agafen a conceptes psiquiàtrics, ja que els dóna un caché, que d’altra forma no els permetria amagar-se rere la seva ignorància. Els conceptes: esquizofrènia, paranoia, psicosi, deliris o demència són, segons com: cultismes. Paraules poc sentides i poc populars. Es recuperen quan ens associen a tota una sèrie de mites i d’estereotips els quals ens han fet famosos arreu.
A tots aquells ignorants que desconeixen l’ús estigmatitzant dels conceptes psiquiàtrics els recomanaria llegir-se, ni que sigui per sobre, un llibre sobre l’esquizofrènia, a veure si són capaços de fer-se a la idea que els qui la tenim no en tenim cap culpa, ni volem ser el centre d’atenció quan parlen de nosaltres en clau política, econòmica o nacionalista. A nosaltres no se’ns ha demanat l’opinió sobre el què diuen alguns. Aquells qui se’n riuen de nosaltres, ja sigui a la cara, o a les esquenes no ens estan ajudant gens i ens ho posen més difícil. La imatge social que es té de nosaltres és molt negativa, encara.
Per què se’n riuen de nosaltres? Algú em va dir una vegada: “les paraules importen”. I tant que importen! Perquè cal parlar amb propietat i sabent que segons les paraules que triïs causaràs una impressió o una altra, i pots fer mal a qui menys et penses.
A mi no em faria gràcia caure malalt d’alguna de les malalties cròniques més incapacitants que existeixen. Heu conegut mai algú amb síndrome de Rett? No sóc un entès en la matèria, però són incapaços de pronunciar una paraula amb sentit. Una vegada un nen amb aquesta malaltia em va donar un tríptic en mà, em va parlar i vaig saber què significava. Em vaig quedar profundament impressionat. Jo no me’n ric d’aquestes persones que tenen un problema tan difícil. El mateix demano per aquells qui tenim esquizofrènia, paranoia o algun tipus de psicosi, tampoc ens mereixem que ens menyspreïn, etiquetin o ens ridiculitzin sense conèixer el nostre problema, i el problema de l’estigma que porta associat, ni que sigui superficialment.
Dani Ferrer
