Hola, sóc la Montse, membre d’ActivaMent Delegació Garraf – Penedès. Em dedico a cuidar a persones d’edat avançada, en residencies o en els seus domicilis particulars. Tinc atorgada una discapacitat que em permet treballar. En un domicili, on em tocava cuidar un senyor, no fa gaires anys enrere vaig patir una situació de discriminació per motius de Salut Mental. De vegades et jutgen per el simple fet d’agafar la baixa per depressió… Us explico la història.
Fa uns anys vaig estar cuidant al Sr. Salvador a casa seva, concretament, durant quatre anys i mig. Ell era vidu i la seva filla treballava. Ell sortia d’una convalescència de l’hospital. Em vaig dedicar a ajudar-lo a fer tot allò que ell ja no podia fer, fins i tot l’acompanyava al metge si calia. La nostra relació va arribar a ser com la d’un avi i la seva neta; i molts cops, la gent s’ho pensava.
Amb el temps, el Sr. Salvador va empitjorar físicament, fins al punt de que jo era les seves cames. I quan sortíem a fer un volt i ens asseiem a una terrassa a prendre quelcom, teníem converses força interessants. Al cap del temps, per causes alienes, vaig haver d’agafar la baixa per depressió. Recordo que vaig estar un mes i, al reincorporar-me a la feina, la seva filla no només em va canviar l’horari, sinó em va reduir les hores de treball, “per a què no recaigués“. Jo li vaig explicar que reduint les hores no assegurava evitar una recaiguda, ans al contrari; que jo era la mateixa que abans d’agafar la baixa i que podia fer les meves hores amb normalitat (tot això davant del Sr. Salvador). En aquell moment, vaig veure clar que la filla ja no confiava en mi, però vaig seguir treballant.
Quan la filla va marxar, el Sr. Salvador em preguntà de que havíem parlat tan “calorosament“. Li vaig explicar el perquè jo havia agafat la baixa i el perquè la seva filla em reduïa les hores de treball. Es feu un silenci i el Sr. Salvador em respongué: “Escolta, tu ets la Montse, la meva cuidadora, i sempre o seràs… No ets la Montse amb problemes de salut mental”.
Des de sempre i fins que es va morir, el Sr. Salvador em va confiar coses molt personals, que no va explicar mai a la seva filla.
Ara, passat un any i mig de la mort del Sr. Salvador, em vaig trobar a la filla i ens vam aturar a conversar. Ella em va dir sarcàsticament: “És que tu fas servir el teu grau de discapacitat pel que vols…”. I jo, sarcàsticament, li vaig respondre: “Jo tinc un grau de capacitats“. I estic ben orgullosa de tenir-les.
Montserrat Carbonell
