Va haver un període de la meva vida en què no podia més, tot em sobrepassava, tot em venia gran, em sentia molt perduda, no encaixava enlloc, se’m descontrolava tot, veia que se me n’anava de les mans. Les meves emocions em desbordaven, no podia sentir, i l’única manera que vaig tenir per expressar aquell malestar fou mitjançant les autolesions. Aquella era l’única manera que jo tenia per sentir, per connectar amb el món, amb la realitat.
Quan em sentia malament tenia que castigar-me, i així vaig aprendre a alliberar-me de la culpa. Vaig començar primer donant-me cops, quan aquests no van ser suficients, vaig tenir que buscar quelcom més fort, vaig passar dels cops, als talls, i d’aquests a les cremades; d’aquí que part del meu cos ara estigui cremat. Encara guardo aquelles cicatrius a dia d’avui com a record d’aquesta mala etapa de la meva vida. Ara dic que jo vaig viure una guerra: “la meva pròpia guerra”.
La gent no sol entendre res això de l’autolesió, fins i tot ens titllen de voler cridar l’atenció, i no, poques vegades es fa per això. No som nenes mal criades que volem cridar l’atenció, no. Si volem cridar l’atenció, avui en dia ens posem faldilla curta i ensenyem el cul. O ens pintem el cabell de color rosa! Per favor!
Si ens fem mal és perquè ens arribem a sentir tan malament amb nosaltres mateixes que no aguantem més aquell sentiment de culpabilitat, i tenim que castigar-nos! Necessitem un “break”, un respir, un alleujament d’aquell malestar amb el que lidiem cada dia de la nostra vida. En el nostre cap no paren de bombardejar-nos missatges tals com: “no m’ho mereixo”; “ets dolenta”; “ets una mala persona” i coses similars; fins i tot arribem a pensar que mereixem ser castigades, o que ens mereixem tot allò dolent que ens està passant, o fins i tot que no ens mereixem que ens passin coses boniques, o que ens tractin bé.
Tot això, més una baixa autoestima; perquè ningú que tingui una bona autoestima és capaç d’auto-infringir-se mal cap a un mateix; és a dir, cap persona que tingui una bona imatge de sí mateix; o que es vulgui i s’accepti tal i com és, no arriba a fer això.
També utilitzem l’autolesió, com ja he comentat anteriorment, com a mètode d’evasió, com a distracció, per evadir-nos del nostre malestar emocional… és a dir, que preferim sentir el dolor físic (l’autolesió, ja siguin cops, talls, etc.), abans que seguir sentint aquell dolor emocional que tant ens supera. És com la nostra vàlvula d’escapament.
Però també està l’altre costat, que s’hagi perdut la capacitat de sentir… és a dir, que estàs tan en el teu món, que ja “ni sents ni pateixes”, i arribes a un punt en que tens tal necessitat de sentir quelcom, que qualsevol cosa et serveix. Necessites quelcom que et connecti amb la realitat, que et faci sentir, és igual allò que t’ho produeixi en sí, si és dolent o bo, però necessites sentir quelcom. Estàs com mort, no tens sentiments. “La dona de gel” em deien. Et diuen “blanc”, doncs “blanc”; “negre”, doncs “negre”. Tant et fa “vuit, que vuitanta”. Arriba un punt en la teva vida que tot t’és igual. Potser és perquè estàs tocant fons en aquells moments. És tanta la teva necessitat de sentir, que fas qualsevol cosa arribant a utilitzar l’autolesió, per fer-te sentir quelcom; almenys que estàs “viva”, que tens sentiments… que d’altra forma estàs molt “anada”.
A dia d’avui, estic totalment recuperada pel què fa al tema de les autolesions. Em manego fantàsticament amb els meus sentiments, sé identificar què sento i perquè sento allò que sento, i també em van ensenyar que negar els sentiments no és bo. Si hi ha res que no m’agradi, ho dic. És millor expressar-ho verbalment que no mitjançant el meu cos, o alguna altra conducta patològica de les que estan a l’ordre del dia. Si he de cridar crido; si m’enutjo doncs m’enutjo, i no passa res; si estic contenta ho mostro; si he de plorar, ho faig; però ja no me callo cap sentiment perquè tapar sentiments no és res de bo i es paga un preu molt alt.
També em va ajudar molt per aturar aquesta etapa el posar-me ferm amb mi mateixa, i veure que no podia seguir així. Jo mateixa em vaig dir un dia: “fins aquí hem arribat, Nina”; i “això s’ha acabat”, perquè ja havia arribat un punt en el que ja no podia fer-me més mal. No tenia ja cap lloc on poder-me cremar més. A urgències ja em coneixien. Havia d’acudir a que em curessin les cremades que se’m complicaven. Allà ja vaig començar a prendre consciència que allò no podia continuar així. També perquè, de tant en tant, anava rebent algun toc de l’exterior per part del meu pare, que es va posar dur amb mi, i em va posar els punts sobre les “is”; en aquell moment el vaig odiar, però ara veig que va ser molt necessari. No desitjaria mai haver de veure’m en el seu lloc. I ell, encara, sempre em recorda “que Déu no et doni una filla que es faci mal com tu perquè sabràs què és patir…”, ara amb el cap més lúcid començo a entendre molts dels seus comportaments, que llavors vaig odiar i maleir.
El què més importa és una bona teràpia individual, un bon professional que t’escolti, que et comprengui, que et recolzi, que li tinguis confiança, que no li hagis de mentir, que confiïs en ell, i que confiï sobretot en tu, perquè si no confien en tu… no tens res a fer. Sobretot això, que confiïn en la teva recuperació.
Nina Febrer
