Des d’un discurs biomèdic, interioritzat per mi molt endins, sense culpar a ningú, m’he vist molts anys adherida només al tractament mèdic i psiquiàtric, a “acceptar la meva malaltia”, a mirar-me a mi mateixa com una malalta i a identificar-me radicalment (només) amb el meu trastorn mental.
Quins canvis s’han produït per fixar-me en un model més integral i en primera persona de la salut mental, des d’una perspectiva de recuperació? Sense discutir, però aprofundint en els meus raonaments sobre aquesta dualitat d’arguments sobre el trastorn mental, que per ara m’han ajudat tant i tant en la meva dignitat com a persona, en la meva… per què no dir-ho?, felicitat, més enllà del trastorn… Em situo per enfrontar-me amb el meu discurs intern de tants anys, amb aquest altre discurs més actual i més adient per a mi.
Des d’un punt de vista mèdic m’insisteixen, i m’insistia, en la importància de prendre la medicació i en l’acceptació que tenia una malaltia mental, implicant que potser sempre estaré malalta.
Paral·lelament, amb un suport i atenció psicològica, integral, m’he vist reforçada i he entès que sóc més que una malaltia mental. M’han acompanyat a trobar els meus punts forts i la meva realització com a persona. Cosa impensable, abans, que havia d’acceptar que era una malaltia de per vida amb certa dosis d’imprevisibilitat.
Des de fa uns tres anys, vaig començar a implicar-me en el moviment associatiu de Salut Mental en primera persona. Fet que, amb els anys, m’ha remodelat aquell pensament biomèdic únic, per un altre basat més en la recuperació de la persona que en no ser, en essència, una malaltia que camina –amb milers de pensaments cap a un mateix, de vergonya i rebuig, pel fet de l’etiqueta diagnòstica en salut mental– i que ha traspassat la meva essència i projectes de vida.
És tot un camí. És ben cert que el tractament és molt important, però també ho és fixar-se en les capacitats i projectes de vida de les persones, en l’empoderament, en les seves il·lusions, en donar suport a altres persones, en tenir un oci escollit per un mateix, en tenir veu i representar-la a nivell institucional, en defensar i vetllar pels nostres drets i deures, en no patir més l’estigma o rebuig dels altres o el d’un mateix cap a sí mateix…
Potser aquest camí em durà tota la vida, el de recuperar-me, però tinc clar que vull viure la vida pròpia, no la vida que ha de tenir una persona diagnosticada segons el pronòstic d’un manual psicopatològic.
Laura Jareño
