Fotografia © Elena Figoli
Curiós, i terrible, l’estigma que pateix la víctima del cop, la ferida, la tragèdia o la malaltia; curiós i terrible l’estigma del terme mal assignat i interpretat. Definició de víctima segons el diccionari: Persona o animal sacrificat o destinat al sacrifici. Persona que s’exposa o ofereix a un greu risc en obsequi d’una altre. Persona que pateix mal per culpa aliena o causa fortuïta. Persona que mor per culpa aliena o per accident fortuït.
Indaguem un mica més en el terme i les justificacions socials assignades a ell. Es parla de persona o animal sacrificat o destinat al sacrifici, alguna cosa que conté cert caràcter voluntari o al menys no una resposta ferma contra el cop, es parla també de persona que s’exposa –o pitjor encara, que s’ofereix- al mal i també s’utilitza la paraula “obsequi” i “culpa”. Analitzem la totalitat d’aquest discurs. És l’ésser humà el que destina a sacrifici a una altre persona o animal, per tant és una decisió conscient d’algú contra una altra persona, curiosament s’assigna amb menyspreu i un caràcter absolutament pejoratiu al terme víctima a qui pateix, insisteixo, sigui el cop, malaltia, tragèdia o qualsevol patiment –en moltes ocasions imposat per altres, ocasionat per altres i per altres elements com la malaltia- i curiosament es parla d’algú que s’ofereix a aquest patiment de forma voluntària. Fixem-nos bé com aquest discurs oficial ha quallat en la societat, en el poble i també en la professió mèdica (al igual que altres). S’acusa per tant a la persona que pateix o ha patit de ser una víctima per una espècie d’omissió o submissió. No es parla en cap moment del valor d’aquesta persona que pateix, que amb tota seguretat ha lluitat i lluita contra una situació dura, greu, injusta. Es parla de la víctima amb cert paternalisme, com ésser indefens, quan realment és qui sobreviu al cop (qui colpeja o fereix o insulta és realment el submís o submisa cap al discurs i acte social imposat, qui s’ha deixat vèncer per l’herència històrica). Es cosifica a la víctima, quan hauria de ser honrat o honrada com a guerrer o guerrera. Mai es parla de la veritat. I s’utilitza la paraula víctima com acusació o, inclús, humiliació.
Si parlem de victimisme encara és pitjor la conseqüència i l’acte: tendència a considerar-se víctima o fer-se passar com a tal. Només és necessari, en aquest cas, portar a terme una breu reflexió: qui s’atreveix a dir o nombrar que qui ha conegut el dolor pot fer-se passar com a tal? Afegiré només una cosa: l’habitual en els casos d’abús en la infància és la impossibilitat absoluta de parlar d’allò. L’equació és senzilla. Parla i es considera víctima o s’atreveix –doncs em sembla una ofensa molt gran i de mala manera- qui no ha conegut l’horror ni tan sols en el palpitar. La resta, qui ha patit o pateix són, insisteixo, guerrers, guerreres, exercits de valentia.
En el cas de la malaltia al igual que en el del cop amb el que algú intenta sotmetre o cosificar o dominar a una altre persona, o buscar-se en la sang del altre, es pateix una clara intenció de debilitar encara més a qui es troba en una situació de desavantatge de vida que en cap moment depèn de cap caràcter voluntari o elecció, només de sort o d’estar viu. Una notícia per a tots i totes els que llegeixen això ara: tots nosaltres emmalaltirem, morirem o coneixerem el patiment, més tard o més d’hora, com a part fonamental de la vida, potser la més important (el poble rus valora el dolor i el patiment com el camí de creixement i coneixement personal, que transcendeix tota vida). Qui ha patit o pateix un malaltia ha de lluitar, no només amb el dolor que això suposa, sinó també amb el dolor i la marginació social del discurs, del fet, de la ignorància i la debilitat alienes –qui pateix no és mai, doncs, qui es manté viu a pesar del dolor – que per créixer i salvar-se pretenen enterrar a l’altra persona en la estranya i absurda i hipòcrita acusació de víctima quan curiosament, insisteixo, els fets demostren el contrari. Quin valor té haver sobreviscut a una vida sense cap problema? Com pots jutjar tu a qui tens davant de teu sense haver viscut el seu dolor o experiència? És necessari que d’una vegada per totes exigim el mateix respecte que nosaltres oferim.
És necessari deixar clar que no existeix cap victimisme en la malaltia i que qui ha establert terme, ús i discurs segueix els dictats d’un sistema inhumà que mai afrontarà una veritat que qui ha patit coneix de primera mà. Em nego a escoltar, de nou, el terme víctima cap a algú que ha vençut. Qui ha patit un dolor extrem, qui ha patit o pateix una malaltia que el devora, qui pateix, qui ha viscut una tragèdia, qui cau en la desesperació, qui decideix posar fi a tot, tots i totes elles: haurien de ser declarades heroïnes i herois, però mai víctimes. Víctimes només d’aquesta absoluta desigualtat i injustícia en l’ús de termes i vides, per altres que desconeixen el calor del dolor en el cos, en la ment o en la pell. Guerrers i guerreres per mi, per aquells que seguiu lluitant: tota la meva admiració.
Ana Vega
