M’agradaria explicar-vos perquè considero que els psiquiatres no han fet una bona feina en el meu cas. Perquè considero que han creat més problemes dels que ja tenia, i m’han fet la vida més complicada. I perquè, a més a més, tinc raons per pensar que no han utilitzat correctament els criteris diagnòstics del DSM-IV. Si els haguessin utilitzat correctament, m’haurien diagnosticat un trastorn delirant i no esquizofrènia paranoide.
Hi han 6 criteris pel diagnòstic d’esquizofrènia. Segons els psiquiatres que m’han tractat, jo compleixo dos d’aquests criteris només, i un tercer, és possible. Aquests criteris són: símptomes característics (deliris, al·lucinacions, llenguatge desorganitzat, símptomes negatius, comportament catatònic o greument desorganitzat) i disfunció social/laboral. De deliris me’n van diagnosticar uns quants: deliri erotomaniac, de perjudici, somàtic, de transmissió d’idees i autoreferencials. Només dos són en part certs, ja que el deliri només estava una mica estructurat i no era totalment impermeable a les opinions de tercers: el deliri denominat erotomaniac i l’autoreferencial. Pel que fa a la disfunció social/laboral, no és certa: baix rendiment acadèmic no és fer una carrera i treure un 6’7, i l’aïllament progressiu des de els 16 anys no és relacionar-se canviant de gent i de grups, per no acabar de trobar el teu lloc, és alguna cosa substancialment diferent. El tercer, que és possible, és el de la durada.
En realitat l’únic criteri realment ben diagnosticat és el del deliri erotomaníac. No sé si estareu d’acord amb mi que això vol dir que si haguessin utilitzat correctament el manual m’haguessin diagnosticat un trastorn delirant de remissió completa.
“All you need is love”, va escriure un company d’ActivaMent en un article, en Fèlix, i jo em pregunto: per què el que considero un gran descobriment interior, el denominat per la psiquiatria “deliri erotomaniac”, el desig d’estimar i ser estimada, per sobre de tot, per sobre de la raó i per sobre de les lleis físiques del temps i l’espai, he de considerar que va ser una experiència patològica, una disfunció de la meva ment? He demanat ja perdó reiterades vegades a la persona de la qual em vaig enamorar, una dona, i he rebut la seva absolució repetidament. Actualment som les dos d’una coral, el CorDesacord, que canta cançons socials reivindicatives.
Però la veritat, haver ingressat en un hospital psiquiàtric, el fet que m’hagin obligat a medicar-me, haver tingut que passar per un hospital de dia (no em donaven l’alta de l’hospital si els meus pares no es comprometien a que anés al hospital de dia), haver sigut etiquetada d’esquizofrènia paranoide (amb l’autoestigma que genera i la discriminació que provoca), penso que no m’han fet cap bé, més aviat m’han creat problemes que no tenia. Ara estic una mica enganxada a la medicació (ho deixaré quan les circumstàncies siguin menys estressants) i la gent més pròxima a mi no sap què pensar, si estic malalta o no, si jo sé millor qui sóc i què em passa o si ho saben millor els psiquiatres. No dic experts en salut mental, perquè considero que no ho són. La salut mental, penso, és estimar i deixar-se estimar, i a mi em van negar l’assimilació correcta d’aquest descobriment interior que vaig tenir, considero que me’l van reprimir i van generar que em produís vergonya.
Pels psiquiatres la salut mental només és allò que s’adapta a uns criteris de normalitat, i ja sabem que a Espanya és molt normal la corrupció. Bé, tenim llibertat mental per tenir una doble moral, dir que vivim nit i dia per fer el bé als ciutadans, mentre robem tot el que podem dels fons públics. No hi ha cap criteri diagnòstic que el contempli al DSM IV o V, tot i que això primer danya a un mateix (la seva integritat) i també danya a tercers (crea pobresa): els dos criteris bàsics per un ingrés involuntari.
Però ja no m’emprenyaré més. Des de la tranquil·litat i serenitat demanaré una revisió del meu diagnòstic, un dret que tenim segons la Llei General de Sanitat (Art. 10 i 11 de la Llei 14/1986 de 25 de abril). I si no atenen a raons, faré la meva vida independentment dels seus criteris, perquè, en el meu cas, ningú té més autoritat sobre ningú que un mateix, a no ser que se la guanyi, principalment amb honestedat.
Maria Hernández
